«El paradís perdut»

"Potser ja és hora que les classes populars s'apoderin de la cultura, ja sigui en forma d'arts plàstiques, música, literatura…"

El paradís que John Milton (Londres, 1608-1674) va imaginar beu de les fonts clàssiques, com les veus d'Homer i de Virgili, però si d'un lloc pot —i prescriptivament ha de— treure fonament per a la seva creació és a la Bíblia. D'allà, com és natural, se'n desprenen els camins d'Adam i Eva, temptats per Satanàs fet serpent i que va comportar l'expulsió de la mítica parella primigènia del paradís original (i autèntic) que Déu nostro senyor els havia posat a disposició. Amb aquests fonaments, comença una obra que, sense cap mena de dubte, és a l'alçada d'obres amb arrels que arriben a les beceroles del cànon occidental. Les interpretacions religioses les deixarem per a una altra ocasió, o per a teòlegs o creients, indistintament i sovint indestriables, més proclius i autoritzats en aquests àmbits.

I si avui tenim aquest article, és gràcies a l'editorial Adesiara, gràcies a la qual podem llegir la traducció catalana de Josep M. Boix i Selva (1914-1996), poeta, traductor, i home de lletres que es va relacionar amb el bo i millor de la seva època: Martí de Riquer, Carles Riba, Salvador Espriu o Josep Maria de Sagarra, per dir-ne els màxims exponents. Boix, al seu torn poeta, va dedicar aproximadament set o vuit anys de la seva vida a traduir aquesta basta obra poètica —10.565 versos—, tot i que la va anar perfilant i retocant durant dècades, fins a la seva mort. Però aquesta edició no publica res d'inèdit —llevat d'esmenes del traductor—, sinó que reedita el que es va publicar l'any 1953 a l'editorial Alpha —i el 1950 i 1951 per mitjà de la Benèfica Minerva, que en va fer edicions de bibliòfil amb aiguaforts de Ramon de Capmany. D'aleshores ençà (han hagut de passar una seixantena d'anys?) no s'havia reeditat mai. I el millor del cas és que aquest volum, com fa sovint el segell, compta amb l'original en anglès: així, qui ho vulgui podrà llegir Milton en versió original i meravellar-se de la traducció de Boix i Selva, d'un nivell i exigència realment gran.

Jo, però, penso una mica més enllà de tot això. M'horroritzo només de pensar que hem d'estar contents que encara hi hagi gent valenta i decidida a editar llibres, grans obres, com és aquesta. I m'espanto molt perquè això només és la constatació de la societat on vivim: l'escola, la universitat, la cultura… Tot reduït a què? Cada dia sembla pitjor que l'anterior, i més si ens deixem dominar pel pessimisme. No oblidem d'on venim perquè tot això ens farà ser més rics i ens farà comprendre com som i per què.

Potser ja és hora que les classes populars s'apoderin de la cultura, ja sigui en forma d'arts plàstiques, música, literatura… —sovint interrelacionades les unes amb les altres, parts quasi indestriables d'un tot—, perquè precisament amb això, amb aquestes eines, aconseguirem recuperar un paradís que, si no hem tingut, hem d'aspirar a conquerir, pam a pam, gota a gota. Paraula rere paraula.


John Milton
El paradís perdut
(traducció de Josep M. Boix i Selva, introducció de Rosa Flotats)
Martorell: Adesiara, 2014 

 
 

Comentaris