Fa uns dies feia referència a una bona colla de catalans en certa manera “abandonats” pels focus mediàtics i el dia a dia polítics. Parlava dels catalans a l’exterior ja sigui a Sòria o a Kyoto. Avui m’agradaria parlar d’uns altres oblidats. Rectifico. Més que oblidats podríem dir que apareixen sovint com a actors secundaris. I sí, com heu pogut deduir pel títol de l’article, parlo dels municipis i dels seus òrgans de govern: els ajuntaments. En un moment on la corda està tensada al màxim per l’executiu català i l’espanyol al mig hi trobem els plens dels ajuntaments que puntualment cada mes debaten sobre què passa al seu municipi i intenten prendre part a la primera divisió política. La que ara tensa la corda. Fa uns anys, per sorpresa de tothom, un municipi poc acostumat sortir per la tele acollia (assetjat per càmeres) la primera consulta popular amb la independència com a protagonista. Arenys de Munt va obrir d’alguna manera el meló l’any 2009, dos dies després de la Diada Nacional. Era un moment en què el president José Montilla no tenia ni molt menys planejat cap cosa similar a una transició nacional i Artur Mas era el cap de l’oposició que es reivindicava prometent un pacte fiscal en la línia del concert econòmic basc.
Més tard, al llarg del 2010 va haver-hi les diferents onades de consultes a altres municipis. Tot plegat abans del que va ser la primera gran guspira col·lectiva proindependència: la manifestació del 10 de juliol en contra de la sentència del TC sobre l’Estatut. Podríem dir que des que Artur Mas va arribar a la presidència el paper dels municipis en afers sobiranistes va passar a un segon pla cosa que no vol dir que estiguessin aturats. Senzillament l’atenció es va centrar en veure com fracassava la petició de pacte fiscal, en les eleccions anticipades del 2012 i en com la societat civil (independentista) capitanejada per l’ANC i Òmnium demostrava al carrer una força sorprenent sobretot per mantenir-se estable durant tants anys.
Els ajuntaments, però, no han abandonat la seva feina vers el sobiranisme. A finals del 2011 es va constituir l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) que avui ja n’aplega 699. Ha estat un instrument de feina constant, de recordar als Plens que ser membre d’aquest ens no és només adherir-se a un manifest i quedar bé a la foto. Durant els darrers tres anys l’AMI ha promogut accions i mocions que, si bé no tenen cap efecte directe i tangible sobre la vida dels ciutadans de pobles i ciutats, han servit per mantenir viva la flama sobiranista i el compromís amb el procés.
L’última prova d’aquest compromís ha estat ara, a la recta final (o no) de tot plegat, amb les mocions sobre la consulta del 9N. Més del 95% dels municipis catalans han escenificat als seus plenaris un suport que és molt apreciat tant per la seva població independentista com pel govern català i els seus socis que se sent encara més abrigats de calor popular i polític. La foto dels alcaldes i alcaldesses al Palau de la Generalitat és la prova en una imatge de fins quin punt el municipalisme s’ha mullat.
Fet aquest repàs històric (conegut però necessari de recordar) ara és moment de mirar endavant. L’any que ve serà un any electoral. El 2015 hi ha eleccions municipals i eleccions al Congrés i el Senat espanyol. És un moment de nervis. Els que estigueu propers a l’entorn d’alguna secció local d’algun partit polític ho sabreu. La incertesa és enorme perquè, lamentablement, molta gent vota a les eleccions municipal “en clau nacional”. Massa gent no coneix prou (o gens) què passa al seu municipi. Què ha fet el govern, què proposa l’oposició… I quan toca posar al paper a l’urna miren què han fet els partits a escala nacional i voten. Per això el que passi durant els propers dos o tres mesos marcarà en gran mesura el mapa polític municipal dels propers anys. Amb un país nou o sense.
