Com que qui més qui menys –més aviat més que menys- ja ha tret les seves pròpies conclusions en el serial llarguíssim del finançament, potser ha arribat el moment de mirar-se’n també els protagonistes. Hi ha el PSC, que s’ha proclamat vencedor absolut de la partida; hi ha Convergència i Unió, que ha assumit com ha pogut el paper de vençut rondinaire, i hi ha Esquerra Republicana, que ha dit amén amb la condició d’afegir-hi un avemaria més. N’hi ha que afirmen que els dirigents republicans van assumir ja fa temps en una reunió de Joan Puigcercós amb el president Montilla que acceptarien la proposta final perquè no tenien més remei si volien continuar al govern. Si aquesta teoria l’encerta, el teatre encara és més teatre del que no sembla i Esquerra hauria acceptat mal –l’únic finançament a què podien aspirar si no volien tornar a l’oposició- per pitjor –beneir una solució mediocre sabent que encara podria empitjorar-los més la imatge davant un electorat profundament enfadat.
N’hi ha una altra, de teoria. Afirma que Joan Puigcercós només va acceptar el nou model de finançament –que no el convenç- després d’una llarga discussió amb els principals dirigents del partit, que el van convèncer en l’últim moment fent-li veure que podria sumar alguns centenars d’euros més al saldo final amb l’etiqueta d’Esquerra. Els partidaris d’acceptar l’acord van fer veure a Puigcercós que rebutjar la proposta de Castells implicava anar a noves eleccions només passar vacances i que José Montilla estava decidit a convocar-les al març, una perspectiva que els espantava perquè, al seu entendre, la segona “gran prova d’immaduresa” dels republicans, que haurien acabat malament amb Maragall per l’Estatut i amb Montilla pel finançament, els hauria passat comptes llargs.
Sigui com sigui, la situació d’Esquerra Republicana és precària. I sigui com sigui també, el model de finançament acceptat no és bo. Potser era l’únic a què podien aspirar amb l’actual joc i les actuals cartes marcades, però no resol el greu i llarg litigi entre Catalunya i Espanya. En totes aquestes legislatures Esquerra Republicana no ha pogut convèncer una part significativa del seu electoral que el seu “sacrifici” mantenint-se al govern amb el PSC i Iniciativa té algun sentit, Hi ha dirigents republicans que n’estan pagadíssims, però els seus votants han anat desertant, poc o molt, en cada nova cita a urnes i res fa pensar que el moviment de fugida no s’agrujarà en les pròximes eleccions al Parlament. Senzillament, Esquerra no ha trobat un lloc còmode i ningú és capaç d’escatir quina és la seva estratègia. No es pot mantenir el somni independentista mentre que els que més se’l creuen el veuen cada dia menys viable. Catalunya perd múscul nacional i, li agradi o no li agradi, Esquerra, al govern, en té una part important de responsabilitat. Mantenint-se al timó demostra valentia i maduresa, com reivindiquen els seus dirigents més assenyats, però això no evita la que la nau faci aigües pertot. Potser no caldria canviar-la. Potser només caldria determinar un rumb més coherent.
