Rajoy ha caigut per una moció de censura que va prosperar gràcies als independentistes catalans i nacionalistes bascos. Aquests últims encara van negociar una contrapartida a la promesa del PSOE de no tocar els pressupostos. Els catalans no van exigir res a canvi. Es van prendre el vot a favor de la moció de censura com una “obligació moral”, cosa que diu molt del seu sentit d’Estat, encara que no estigui clar de quin Estat es tracta.
El vot a favor ha permès al regne d’Espanya alliberar-se del govern del partit més corrupte e incompetent d’Europa, una veritable organització de malfactors que ha espoliat el país. El que semblava mentida s’ha produït: Rajoy se’n va com va arribar, mentint, enganyant i deixant darrere seu la pitjor executòria d’un president espanyol. Realment, l’independentisme català ha fet un favor a Espanya en la seva pretensió de ser admesa al si dels Estats democràtics europeus.
El que està per veure és si també l’ha fet a Catalunya. Durant els preparatius de la moció de censura, algunes veus crítiques assenyalaven que l’independentisme no havia de votar a favor ja que interessava més la continuació de la banda de malfactors pel conegut efecte de “com pitjor, millor”, una d’aquestes paradoxes que M. Rajoy era incapaç d’entendre i de reproduir. Al final, va prevaldre la idea de l'”obligació moral” i es va votar per facilitar un canvi, un relleu, fins i tot una “regeneració” a Espanya.
El que és lògic seria esperar una actitud de correspondència de la part espanyola. No s’ha produït. Els beneficiaris de la moció, PSOE i Podemos, mantenen la ficció que la van guanyar ells, no deuen res a ningú i actuen en conseqüència, cosa que és lògica doncs els independentistes van assenyalar repetidament que no votaven a favor de Sánchez sinó en contra de Rajoy.
Però entre ells mateixos, els partits espanyols es vengen. El PSOE s’alça en solitari com a vencedor amb els seus 84 diputats i exclou Podemos del govern, que passa per la humiliació d’instal·lar i donar suport al PSOE, el partit que pretenia desplaçar. L’oferta socialista d’integrar els morats en llocs de segona de l’administració és una ofensa més a una organització que té més narcisos que militants.
El govern que presenta Sánchez Castejón porta un esperit confusament regeneracionista per a l’Estat i clarament nacional-espanyol per a Catalunya i fins i tot bel·ligerant amb ella. En l’aspecte general, els propòsits són eteris i acompanyats de les habituals bones paraules: reformes, progressisme, igualtat, paritat, ecologisme, drets, etc. En quina mesura es concretin és un imponderable dependent de la debilitat parlamentària del govern.
En les relacions, Espanya/Catalunya, en canvi, l’esperit està molt definit i les primeres mesures i gestos apunten a un enduriment de l’actitud del govern de l’Estat i una continuació de les polítiques del PP fins a fer realitat l’obtús propòsit d’aquest d'”escapçar” el moviment independentista.
És a dir, el país veí, Espanya, no només no agraeix als diputats independentistes el gest de permetre-li comptar amb un govern que no sigui una banda de lladres, sinó que s’apressa a combatre en contra de les seves aspiracions. La base ideològica d’aquest “ressorgiment” del nacionalisme espanyol presumptament d’esquerra apareix de continu en les cavil·lacions ideològiques de Pedro Sánchez: l’independentisme divideix la societat catalana; ha de complir la legalitat vigent; es farà alguna reforma constitucional per mantenir Catalunya dins de l’Estat espanyol; es buscarà alguna solució “política” al conflicte; es reformarà el Codi Penal per convertir en delicte l’independentisme; a Espanya no hi ha presos polítics i el senyor Torra es com Le Pen. El mateix raonament que el PP.
Amb aquest plantejament ideològic catalanofòbic, res d’estrany que les primeres mesures de l’equip de Sánchez portin aquest caràcter profundament anticatalà: es mantindrà la intervenció de la Hisenda de la Generalitat, els presos polítics seguiran d’ostatges del jutge Llarena (que, per cert, ha estat cridat a declarar per la justícia belga) i es nomena ministre d’Exteriors un català agressiu espanyolista proper al sector de Societat Civil Catalana, una organització vinculada a l’extrema dreta.
El govern compta amb la divisió del Parlament per portar a terme aquesta política en dos territoris oposats mitjançant la “geometria variable”, pactant amb els reaccionaris PP i Cs les mesures contra Catalunya i amb l’esquerra de Podemos i els independentistes catalans les mesures reformistes i progressistes.
Tot plegat està molt bé però oblida una dada crucial: només compta amb 84 diputats i segueix necessitant els vots independentistes per aprovar qualsevol mesura que no sigui contra Catalunya. Les mesures contra Catalunya sortiran de l’aclaparadora majoria nacional-espanyola que ha sostingut fins ara el 155. El que hi ha a Espanya avui és un relleu d’un govern anticatalà de dreta per un altra igualment anticatalà de presumptament esquerra.
