Aquest és un article diferent. Perquè, a vegades, només a vegades, les coses poden ser diferents. És un article dolent, ja els aviso. Em sento totxo. Més esquerrer i esquerrer arrítmic del que ja em pertoca per genètica. Ho sento.
Fa una setmana el Mestre Joaquim Maria Puyal em va entrevistar a la ràdio en directe. I aquesta setmana, mentre en Josep Cuní l’entrevistava als Matins de TV3, va tornar a parlar de mi. Quan era petit jo volia ser Puyal i que ara ell parli de mi em sembla extraterrestre, marcià, selenita, estratosfèric. Per això, tornem a la terra, i millor a sota terra, al xalet de l’amic Talp.
Sóc un drapaire. Apilo tantes coses que no em caben ni als forats dels nas, per això hi ha dies que ni respiro. Tinc desada una entrevista que el setmanari Presència li va fer a en Puyal a mitjans dels vuitanta. Osti, vibrava quan deia que, de petit, jugava amb les agulles d’estendre la roba. A mi aquestes coses ja m’al·lucinaven als vuitanta i continuen fent-ho ara. I les guardo com un cuc de seda. No tothom sap que en aquesta vida tot és vida.
Jo sóc fill d’en Puyal. Dels seus partits a la ràdio. Mentre jugava amb musaranyes. Mentre em vestia amb les samarretes de l’Artola, l’Urruti (en Zubi ja no). Quan somiava des de les finestres un futur que ja ha arribat. Vaig créixer amb els seus programes a la televisió. Sempre voldré viure a la Granja i fer-li un petó a la cuina a la Laura Barrufet. I segurament sóc un Mercader: “No sé si m’entén?”. Sempre voldré viure als divendres. Els divendres de La vida en un xip. I el Vostè Jutja, i en Rafeques, i la Jutgessa; i Un tomb per la vida i Tres pics i Repicó i el Joc del Segle…. I tot. Sense en Puyal jo no seria jo.
Algú pensarà que és el meu ídol, el meu referent: no, és una altra cosa. En Puyal és el meu país. A mi m’agrada en Puyal com els agrada als meus pares, els agradava als meus padrins i a tanta i tanta gent. En Puyal som nosaltres. Tot el que aprenia a casa ho veia en ell. Tot: el picar pedra, la feina ben feta, l’honestedat, l’esperança. Déu! Aquesta manera de parlar! Senzilla, directa. Pim, pam. Al pa, pa, i al vi, vi. És de casa. En Puyal. Sí, tots li diem “En Puyal”. Érem nosaltres, som nosaltres.
Han passat tants anys. Han passat tantes coses. Ja ho saben: Jo volia ser Puyal i ell avui parla de mi. Però… ell. Ell continua. I això, en un país que cada cinc minuts hi ha un coitus interruptus, em sembla un miracle. M’agenollo. Aquesta setmana l’han investit doctor honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili i fa poc va llegir la seva tesi doctoral. I el mestre ha dit això de “O ens arremanguem o perdem la llengua”. I ha assenyalat les obvietats que per òbvies s’obliden, o no es volen veure: lo malament que parlen els personatges públics, aquest menyspreu cap al català; la situació crítica dels mitjans de comunicació i dels professionals… Ha parlat en Puyal, ha parlat el país. El país Puyal, el meu.
Ell ha dit el que sento, el que molts sentim i vivim. Ho ha dit ell, que el 1976, va ser el primer en retransmetre en català un partit de futbol. I ho torna a dir el 2010. Què passa? Què ha passat? Que és el que mai ha deixat de passar? (repeteixin fins a escanyar-se). I quan ho diu tot això sabem que ens estem morint una mica. Sí, som els que ens morim. Ningú ens vindrà a salvar. Ningú. El país Puyal s’acaba? Ens apaguem? No ho dubtin ni un segon. Sí í sí.
És així perquè el problema de Catalunya, dels catalans, és de comunicació. No ens entenem. No sabem res. Per això ens agrada en Puyal, perquè amb ell sempre ens hem comunicat (a la ràdio, a la tele). Ell és nosaltres. Nosaltres som ell. Ara, Catalunya no es comunica, Catalunya no se sap explicar. Catalunya no parla, no es coneix. Res de res. El problema és que estem deixant de ser en Puyal. Estem deixant de ser nosaltres.
Per això, a vegades, només a vegades -mirin l’entrevista amb en Cuní- al mestre, li espurnegen els ulls. A vegades hi una bri d’il·lusió. Torna l’emoció, el sentiment, la força. Tornem a ser nosaltres. Torna el país. Només a vegades. Sometimes. A vegades, a vegades. A vegades aquelles agulles d’estendre la roba fan soroll. Nyec-nyec. Es mouen es belluguen, festegen amb l’aire. Volen mossegar la roba, la vida, fins al final, fins a punt de… Perquè, jo, de petit, volia ser en Puyal. I no sóc l’únic.
