Quan explica el resultat de les eleccions de 21D, el govern espanyol diu que el fracàs del PP no és de M. Rajoy, que no estava examinant-se a Catalunya. Que el president dels sobresous pràcticament fixés a Catalunya la seva residència durant la campanya i fos esbroncat als carrers repetides vegades no vol dir res, ni és indicatiu de res… Rajoy no es presentava. Es presentava Albiol. Un home al qual el daltabaix tampoc el deu haver afectat perquè no dimiteix. És sabut que al PP no dimiteix ningú, hagi fet o deixat de fer el que hagi fet o deixat de fer. El PP no és un partit amb sensibilitat democràtica. En realitat, no és un partit convencional, sinó més aviat una presumpta associació de malfactors, com diuen els jutges, i ja sabem que en les associacions de malfactors ningú no dimiteix. I menys per unes eleccions. En definitiva, tampoc celebren eleccions. I quan ho fan, es financen il·legalment i es guanyen amb paranys.
Ni amb paranys han pogut guanyar a Catalunya. I això sembla que ha trastocat totes les tecles del bloc del 155. El govern i l’Estat espanyol no són un govern ni un Estat normals, sinó unes falsificacions. Així com el partit governant no és un partit sinó una associació de malfactors, el govern no és un govern sinó una oligarquia arbitrària dedicada al saqueig del país que diu administrar. I l’Estat tampoc és un Estat, sinó una monarquia tirànica imposada per un dictador i que només es manté dempeus per la imposició i la violència, maldestrament unida a les seves terres i mal portada per les seves gents.
La idea que Espanya és un Estat de dret i un Estat del benestar avançat homologable als del seu entorn, com propaguen els mitjans de comunicació, els menys fiables d’Europa segons dictamina la Comissió Europea, és tan falsa com tot la resta. Té l’aparença d’un Estat de dret i de benestar, però se li veu de seguida l’engany quan el que més presumeix d’això, Rajoy, és qui ha suprimit la divisió de poders pròpia del primer i el fons de reserva de la seguretat social, pròpia del segon.
Espanya, com sempre, és un país d’aparences, una mala imitació, una falsificació i una prostitució dels principis fonamentals dels ordres democràtics propis de l’Europa occidental contra la qual ha lluitat incansablement el país des del Concili de Trento. No ha aconseguit imposar-se, ha sortit derrotat i ha hagut d’adaptar-se als usos i costums dels vencedors als quals, en el fons, odia. Ha hagut d’escenificar una estructura liberal que li és aliena, posar dempeus uns decorats ficticis com els que manava construir el ministre Potemkin per estalviar a la tsarina Catalina la visió de les misèries del poble.
A Espanya no es respecta cap dels principis de les tradicions de l’Estat de dret i la democràcia: No hi ha dret a la informació veraç, ni respecte a la voluntat majoritària de la població, ni independència judicial, ni separació de l’Església i l’Estat, ni control parlamentari del govern, ni rendició de comptes dels governants, ni igualtat de la ciutadania davant la llei, ni principi de legalitat en l’actuació administrativa, ni respecte pels drets bàsics de la població ni tan sols per la seva integritat física, en mans d’uns cossos i forces de seguretat de l’Estat emprats com a tropes d’assalt contra les manifestacions populars pacífiques.
Així, en aquest Estat Potemkin que és Espanya, la policia pot apallissar sense miraments milers de ciutadans no violents sense que cap governant doni explicacions ni demani perdó. Al contrari, condecoren els responsables dels excessos. Els jutges poden imputar i processar per caprici ciutadans les conviccions dels quals els disgustin, manipular el procediment i mantenir a la presó com a ostatges uns presos polítics als quals alliberen o no segons criteris subjectius. Els mitjans de comunicació oculten l’existència de presos polítics i la corrupció sistemàtica del govern fent demagògia contra una part del territori, la població del qual exigeix exercir el dret a decidir que tenen tots els pobles de la terra. I el Rei posat pot deixar anar un discurs de Nadal replet de tòpics sense reconèixer ni una vegada que a Catalunya una majoria de la població ha votat per la independència i la República. O sigui, contra ell.
I el govern de l’Estat, que no té cap altra representació real a Catalunya que els quatre diputats del senyor Albiol i els policies allotjats als vaixells -i marxen el 30 de desembre-, anima els partits perdedors a formar govern, potser amb l’esperança que els partits que haurien de constituir-se en oposició a Catalunya tinguin la falta de dignitat dels partits de l’oposició a Espanya i permetin governar arbitràriament un partit en minoria. Perquè el Parlament espanyol tampoc és un Parlament de debò, sinó un altre Potemkin.
