L’any 1978 hi havia un pacte possible: es tractava que Espanya oferís l’aparença internacional d’un estat democràtic, que la mort de Franco no desemboqués a un retorna de les confrontacions dels anys 30 i que la descentralització seguís els patrons republicans però sota una jerarquia monàrquica, és a dir, el misticisme de què parlava Cambó quan deia que a Espanya no li és mai suficient el president d’una república perquè és un estat que necessita un poder superior, intocable, que la unifiqui. Un president es pot treure i posar: un rei s’ha de morir, o abdicar. O ser degollat, és clar.
Aquest pacte va convenir a tothom, perquè calia salvar la situació com fos. Que era un pacte fràgil ho va demostrar el cop d’estat de Tejero l’any 82, diuen que amb el suport del rei Joan Carles, però l’invent va aguantar i el pacte es va salvar in extremis. Tranqui, Jordi, tranquil. Després van venir els traspassos, els canvis de govern i les aliances parlamentàries, fins que amb Aznar Espanya va dir prou: calia ressuscitar el nacionalisme espanyol o la idea moriria gota a gota. Des d’aleshores, ha anat creixent un nacionalisme “oficial” d’estat (abans estava camuflat en algunes institucions i en el “deep state”) en forma de partits polítics desacomplexadament orgullosos de la recentralització i amb voluntat explícita de recuperar el pes de l’autoritat a Madrid: més endavant això ha derivat en un “feixisme democràtic” (partits que diuen el mateix que la Falange, però que tenen aparença moderna) que s’ha armat de raons (i de pistoles, si poguessin) per a combatre l’auge de l’independentisme. Un auge que era una cosa cantada, ja que Catalunya no havia recuperat la idea republicana de Macià i Espanya no havia recuperat, ni de bon tros, el republicanisme del 31. Que és d’on vénen tots els mals, tots els béns.
L’auge de l’independentisme es produeix històricament cada vegada que a Catalunya se li dona autogovern, i això ha estat un temor latent a Madrid des de fins i tot abans de la Mancomunitat. Per tant, quan amb el canvi de mil·leni el nacionalisme català surt de l’armari dient una cosa òbvia, ço és que si som una nació ens mereixem un estat, l’espanyolisme surt igualment de l’armari i repeteix la consigna dels anys 30: a grans trets, “a por ellos”. Som més lluny que mai, doncs, de cap pacte del 78: el que tenim més a prop és un conflicte semblant al dels anys 30, sense previsió de guerra civil però sí de cert trauma social. Quan ja ens han pegat amb porres per votar, ja no hi ha cap altra línia que la de pactar un divorci o forçar un divorci sense pacte. Amb més rapidesa o amb menys.
Si no hi ha pacte possible com el del 78, perquè d’entrada no s’ha mort cap dictador, ni cap rei, ni ha caigut cap règim: el que cau pel seu propi pes és el mateix pacte del 78, que era una mena d’amnèsia artificial ja no sobre la guerra, sinó sobre el que hi va haver abans de la guerra i fins i tot abans de la república espanyola: i què hi havia, abans? Doncs hi havia una victòria independentista (sense programa ni full de ruta) l’any 31 i una sortida al balcó, i això va detonar les alarmes i el feixisme, com ho fa ara. Se n’adonen, del lluny que estem de cap pacte? Se n’adonen, de com l’únic pacte haurà de ser per un trencament traumàtic (però no necessàriament violent)? O bé per una rendició de la part més feble, en el qual cas ja no és cap pacte? Aquí l’única pregunta és quant de temps trigarem en materialitzar un divorci que ja cansa de tan evident que és, i que només esperem, a diferència de fa 80 anys, que sigui civilitzat.
