Suposo que tots haureu gaudit de l’espectacle incomparable de veure el poder econòmic de Barcelona llençant-li floretes a l’Ada Colau. L’establishment barceloní fent esclatar tots els focs artificials per celebrar un possible govern de Valls i Colau. Es tracta, ni més ni menys, d’un atac de pànic. Com sempre. La por: la brúixola que fan servir els rics per orientar les seves decisions. Igual que en el seu moment l’esquerra progressista, feminista i alternativa de l’Ada Colau va causa cert temor en els empresaris, ara s’adonen que els pretesos anti-sistema són sistema. Tal qual. Ni millors, ni pitjors. I, potser, Colau i companyia són la garantia que Barcelona no cau en mans dels veritables monstres pel règim del 78: els independentistes. Quan et llencen floretes amb interessos ocults pots triar dues opcions: acceptar-les malgrat que saps que són part d’una gran estratègia o rebutjar-les. La segona opció és més complicada, evidentment, però també té una major recompensa.
Com a mínim, el procés d’independència ha servit per això: per fer caure les màscares de l’esquerra alternativa. Per contemplar com el poder reaccionari li fa la gara-gara a la teòrica esquerra extrema. Perquè l’única cosa que volen els reaccionaris és que tot segueixi igual. I, precisament, l’única cosa que volen els independentistes és que tot canviï. O, al menys, proposen que canviï prou com perquè partits diversos s’uneixin per col·locar un alcalde que no ha guanyat. I quina és aquesta gran idea que uneix Colau, PSOE i Ciutadans? Espanya. La defensa d’una nació amenaçada. Assumeixo que Valls i Colau no comparteixen polítiques socials. Ni tan sols un model de ciutat en coses rellevants com la seguretat, el turisme o el transport. Però Ciutadans veu en l’alcaldessa en funcions una garantia d’allò realment important: Espanya. El mur de contenció contra aquells que volen canviar les coses. L’ecologia o el feminisme són, avui en dia, llocs comuns que fins i tot la dreta empresarial pot arribar a defensar. O com a mínim tolerar per fer front a la independència, que és (segueix sent) la revolució intolerable.
Crec que, en el fons, hi ha certa frustració per part d’un bon grup d’intel·lectuals que havien assumit que Barcelona resistiria fermament la bogeria independentista. Barcelona, la ciutat roja que precisament per roja no hauria de ser independentista. Com si fossin dos termes excloents. La Catalunya no catalana, que podria dir Màrius Carol. La victòria d’Ernest Maragall ha fet més mal del que semblava. Ha estat una sotragada per a tots aquells que no volen veure Barcelona “tacada” dels tics que ells atribueixen a l’independentisme. La gent que jutja l’independentisme com una mena de patologia racista, pròpia d’analfabets. Com si pactar amb Ciutadans per defensar Espanya fos d’esquerres. I, en canvi, fer alcalde a Maragall fos de dretes. Un consell: si teniu cap dubte sobre el color d’un possible alcalde mireu si li dona suport el món empresarial.
