És l’acord subscrit pel govern de Catalunya un bon acord? Conté les condicions necessàries per complir l’Estatut i per dotar Catalunya d’un finançament relativament apropriat (a l’espera de l’establiment d’un marc jurídic millor com ara el concert)?
Comencem per contestar la segona pregunta. Això ens donarà la clau per respondre’n la primera. Com ja sabem tots, els signataris de l’acord afirmen taxativament que sí, que l’acord compleix, probablement amb una mica de retard, les clàusules estatutàries i que resol, tot i que potser d’una manera una mica justeta, les necessitats financeres catalanes. L’oposició, per contra, insisteix en què no ho fa.
Un cop llegit l’acord del Consell de Política Fiscal i Financera, dissenteixo, des de la meva posició d’humil membre de la societat civil no organitzada, de totes dues posicions. Amb les dades de l’acord a la mà, l’únic que podem afirmar és que la segona pregunta no es pot contestar, és a dir, que no podem afirmar si el pacte és estatutari i si és financerament satisfactori o no. El text pactat a Madrid fa dues setmanes és d’una vaguetat tan extraordinària que s’hi pot encabir a dins qualsevol cosa. Tal com està escrit, potser l’acord acaba executant-se fins al punt de reduir el dèficit fiscal català d’una manera moderada. Però, per la mateixa raó, és també completament plausible pensar que es durà a terme en termes que ofegaran Catalunya financerament una altra dècada més. En això li dono la raó a la ministra Salgado, que, com a bona ministra espanyola, no ha volgut donar unes xifres que, fet i fet, no existeixen.
Un cop contestada la segona pregunta, en el sentit de no poder contestar-la :), la resposta a la primera pregunta és, malauradament, automàtica: aquest acord no és un bon acord, precisament perquè no hi ha un acord real de cap de les maneres. (Definició. Un acord ‘real’ és aquell que estableix les obligacions i drets de les parts contractants d’una manera precisa. Un acord ‘no real’ (o, vostès mateixos, ‘irreal’ o ‘surreal’) és, per contra, aquell fet sobre un text prou ambigu per deixar en mans d’una sola de les parts, lògicament la més forta, la interpretació del contracte.)
L’acord firmat al Consell de Política Fiscal i Financera estableix, amb un barroquisme conceptual propi de lleis mesetàrio-mediterrànies, un sistema de fet senzill, basat en dos elements centrals. En primer lloc, l’Estat cedeix, nominalment, una part dels seus ingressos tributaris a les Comunitats Autònomes: el 50 per cent de l’IVA i l’IRPF, el 58 per cent de la majoria dels impostos especials i el 100 per cent dels altres impostos especials. La cessió és nominal perquè només una quarta part va a parar a mans autonòmiques de manera directa. L’altra 75 per cent es posa automàticament en un fons o olla comuna que després es reparteix entre totes les comunitats fent servir un índex de ponderació de càlcul enrevessat. En segon lloc, l’Estat afegeix uns anomenats “recursos addicionals” que també es reparteixen en dues parts: un 25 per cent directe per a les autonomies i tres quarts a l’olla comuna. (Aquests recursos addicionals passaran a ser els fons de convergència autonòmica a partir de l’any 2011.)
Què vol dir això exactament per a Catalunya? Per facilitar els càlculs, suposem (jo entenc que raonablement) que la recaptació dels impostos a Catalunya equival a la proporció catalana dins l’economia espanyola – en xifres de 2008, un 20,33 per cent. Per tant, Catalunya té dret directe al 25 percent del 20,33 de tots els impostos traspassats a les comunitats autònomes. (Extrapolant les dades publicades per la Intervención General de la Administración del Estado (IGAE) per a 2008 a l’any 2009 i suposant un creixement del 3 per cent, el total d’impostos traspassats a les comunitats autònomes hauria de ser d’uns 73.537 milions d’euros. Això equivaldria a uns 18.384 milions directes per a totes les comunitats autònomes i, d’aquests, uns 3.740 milions d’euros per a Catalunya). A més a més d’aquestes impostos cedits directament, Catalunya obtindria també directament o automàticament un 25 per cent del 19,34 percent dels recursos addicionals posats per l’Estat. Aquest 19,34 per cent és la quantitat que li pertoca seguint l’índex de ponderació (relacionat amb el canvi poblacional dels darrers 8 anys) que s’estipula a l’acord. (Podeu trobar els càlculs a l’arxiu: http://www.princeton.edu/~cboix/dades del pacte.xls.)
La resta, és a dir el 75 per cent dels tributs cedits i el 75 per cent dels recursos addicionals, se’n van, com ja he dit abans, al pot comú. Aquesta quantitat (de 55.153 milions d’euros) passa aleshores a repartir-se entre totes les comunitats autònomes segons un índex de ponderació (construït utilitzant 7 indicadors) que atribueix a Catalunya el 16,82 per cent del pot comú.
Què vol dir tot això? Fixem-nos que la quantitat proporcional d’impostos que genera Catalunya (el 20,33 per cent de l’Estat) és superior a la quantitat que li toca del pot comú (el 16,82 per cent). Per tant, Catalunya paga més del que reb. Naturalment, això no passaria si haguessin igualat la part catalana del pot comú al 20,33 per cent. Evidentment, però, en aquest cas moltes altres comunitats (del PSOE i del PP), que són molt menys productives que Catalunya, no podrien pagar les seves factures (i emplear a les seves administracions el 25 per cent o més de la seva població). Per això, l’única solució del govern espanyol ha estat el fons de “recursos addicionals” per millorar la posició de tothom i així evitar una confrontació mortal entre barons i baronets al voltant d’un pastís amb diàmetre fix.
Com ha de ser de gros aquest fons per eixugar les pèrdues catalanes? Aquí, i per al lector pacient que no estigui ja esgotat, farem servir unes matemàtiques lleugeres. Sabem que si Catalunya es quedés tots els impostos traspassats, obtindria uns ingressos de 20,33 % * T. (T és la totalitat dels impostos traspassats. I, recordem-ho un cop més, el 20,33% és la proporció de l’economia catalana sobre l’espanyola.) Tanmateix, com a resultat del pacte, i sense comptar els recursos addicionals, Catalunya obté la suma de: (1) el 25 % del 20,33 % de T (la part directa de T) i (2) el 75 % del 16,82 % de T (la part indirecta després de passar pel sedàs del fons comú). Per tant, per equilibrar els ingressos sense sedàs i els ingressos amb sedàs, hauria de complir-se aquesta igualtat:
0,2033 * T = (0,25 * 0,2033 * T) (0,75 * 0,1682 * T) RecursosAddicionals
Si agafen paper i llapis, accepten la xifra de 73.537 milions d’impostos traspassats (que ja he dit abans que he calculat fent servir dades de l’IGAE) i resolen l’eqüació pel terme “RecursosAddicionals”, veuran que els recursos addicionals que ha de rebre Catalunya han de ser de 1.974 milions d’euros perquè el que pagui i el que rebi siguin idèntics. Com que, en funció dels índexos ponderats que fa servir l’acord, sabem que a Catalunya li toca un 17,45 percent dels recursos addicionals totals (el 16,82 percent del 75 percent d’aquests recursos; i el 19,34 percent del 25 percent de la resta), l’Estat ha de posar a sobre de la taula un total de 11.314 milions d’euros (1.974 dividit entre 0,1745) de recursos addicionals per a totes les autonomies per satisfer els catalans. En definitiva, aquesta és l’explicació de què la Generalitat celebri la xifra màgica dels 11.000 milions a complir l’any 2012.
Amb el model damunt la taula (o a la pantalla de l’ordinador per als que no han volgut matar un trosset d’arbre), és possible ara entendre quins són els problemes de l’acord:
1. L’acord només inclou, de manera explícita, dues xifres: la xifra de 5.000 milions per a l’any 2009. Aquesta xifra és menys de la meitat del que hem calculat. Per a l’any 2010, el document diu que hi haurà 6.500 milions de recursos addicionals (un “30% superior al resultado del total de los incorporados en 2009”, p. 23 de l’acord). Però només especifica els criteris de repartiment de 2.400 milions (amb índexos no gaire favorables a Catalunya) i deixa sense aclarir quin sistema es farà servir per a la resta. Naturalment, segons l’índex de repartiment utilitzat (per exemple, tenir costa atlàntica), Catalunya podria no rebre cap recurs addicional. Aquesta indefinició de xifres i criteris de repartiment es fa més intensa del 2011 endavant. En comptes de recursos addicionals, el document parla de la creació de dos fons, un de cooperació (per a les regions pobres) i un de competitivitat (per a les regions dinàmiques – riques sonaria malament). I, com diu l’acord, a cada Fons “se destinará anualmente la cantidad que se prevea en la Ley de Presupuestos Generales del Estado” (p. 24). Compleix això l’Estatut? No. Torno a preguntar, compleix això l’Estatut? Sí, si els pressupostos de les Corts espanyoles hi posen els diners que calgui. El sr. Ridao deia diumenge en un diari del país que tenia al calaix del seu despatx un acord polític amb les xifres pactades. Si me l’ensenya, aleshores potser la resposta serà un sí clar. Si no, l’únic que sabem és que tot dependrà del joc d’aliances a les Corts espanyoles de torn. Ni Lampedusa hagués pogut escriure un guió (de 6 anys de duració) tan bo en què tot canvia perquè tot (aquest peix-al-covisme) continuï igual!
2. El segon problema és que l’acord inclou un Fons extra, per nom “de Suficiencia Global”, per assegurar-se que les comunitats autònomes que segueixen rebent menys recursos dels “necessaris” (després d’haver aplicat tots els mecanismes descrits) rebin més diners (punt 4.2.3 de l’acord). Com que aquesta clàusula afegida, sense números ni índexos de repartiment, és d’una ambigüitat esfereïdora, un no pot saber si cap dels càlculs que hem fet abans tenen cap valor. Sobretot perquè aquests recursos addicionals caldrà pagar-los d’alguna manera i les comunitats més “dinàmiques”, ai las!, hauran de ser les que corrin més a recaptar més pel bé comú.
3. I aquest últim punt ens porta el tercer problema. En les discussions públiques gairebé tothom parla d’afegir recursos, de fer transferències, de que ningú no perdi, etc. Però, d’on vindran aquests recursos addicionals que han de fer contents els catalans (i, de fet, tothom)? El president català ja va dir que Espanya tiraria de dèficit. Però, el dèficit implica més interessos i, finalment, si no se’l menja la inflació, suposa més impostos. I qui pagarà aquests impostos? Segurament tothom. Però, com que Catalunya té el 20,33 percent de l’economia, li tocarà pagar el 20,33 percent dels impostos apujats per pagar els recursos addicionals. Ara bé, recordin que, per al 2009 Catalunya rebrà només el 17,45 per cent d’aquests recursos. I, si és així, ja hi tornem a ser: marxaran més diners que no pas tornaran.
En el seu article de dimarts, El sr. Mascarell escrivia, al seu punt dos, que “ens ha alegrat recuperar la sensació de la victòria política i oblidar l’estigma d’eterns vençuts”. Vol dir? És clar, afegeix tot seguit, per a ell, “la xifra, tot i ser essencial, ha estat secundària”. Com pot ser una cosa essencial i secundària alhora? Bé, potser sí, perquè l’acord de finançament és, en el document de 76 pàgines que acaben de firmar les autonomies, com un cercle quadrat o com un quadrat circular. Quant barroquisme corre pel continent peninsular!
Que tinguin unes bones vacances. Al setembre, si encara no hi sentència del TC i si Déu vol, prometo que els tornaré a portar de viatge per Amèrica.
