Canviar perquè tot segueixi igual. Així es podria resumir l’espectacle mediàtic dels últims dies a càrrec del PSC. Pere Navarro és el nou primer secretari; no hi haurà grup propi a Madrid; i el catalanisme serà merament ornamental. Heus aquí el que ha donat de sí el 12è Congrés del socialistes catalans sota el títol “NOU PSC”. I tant nou. Ja ho ha dit Chacón: “Hem aposat per seguir sent el PSOE”. Doncs enhorabona. No és que ningú dubtés d’aquestes intencions, però s’agraeix l’aclariment.
Llegeixo tot tipus de titulars que parlen de vencedors i perdedors, de nuclis durs i de gent que cau de l’aparell. Tot mentida. Navarro, Ros, Elena, Iceta, Nadal, Zaragoza, Chacón, Collboni, etcètera; aquí tothom ha guanyat. Fins i tot Montilla. Ningú es quedarà sense el seu tall de pastís. Estaran situats de manera més o menys visible, però encara donaran guerra tots plegats. La militància, això sí, contenta de comprovar com de democràtic és el seu partit a través d’aquesta proposta d’entreteniment col•lectiu adornada amb paraules com renovació o futur.
Amb el congrés socialista hem estat testimonis, un cop més, del vici polític tant present en aquestes terres. Parlar de renovació dintre d’un partit és directament una fal•làcia. El polític canvia de fila però no abandona la formació. Segueix tenint algun càrrec i, sobre tot, segueix cobrant diners públics. I desenganyem-nos: tots els partits nomenen a dit. La diferències és que uns ho fan a cor obert i els altres ho camuflen amb l’eufemisme “democràcia interna”.
A l’altre costat de la riba, els convergents s’avancen a les festes nadalenques per obrir el cava. I és que el joc de cadires dels socialistes els beneficia i els aplana el camí per a noves victòries electorals. Esvaïts els dubtes sobre la catalanitat del PSC, els seus enemics són ara Esquerra i Iniciativa, per la part social, i el PP, per la part estatal. Amb una mica de sort pels convergents, aquests partits s’erosionaran tant entre sí que la seva somiada majoria absoluta pot ser ara més a prop que mai.
