Als tres mesos de les eleccions, la formació del govern no és més a prop que després de les tres anteriors. El PSOE es veu com el bastió de l’Estat i l’unitat pàtria. Ja ho va demostrar donant suport al massís de la raça per impedir que el Parlament fiqués el nas en l’atemptat de l’17-A a Catalunya. Feu memòria: “l’Estat de dret es defensa també a les clavegueres”. Però és un dret pudent. Per desodorar-se el PSOE ofereix un programa progresista de regeneració lliure d’hipoteques amb l’independentisme. Tan lliure i superb com l’àguila de Sant Joan.
És que no es veu que cal tornar a la “normalitat” institucional i evitar nous comicis? Es varen considerar diverses posibilitats. Una primera opció va ser una aliança del PSOE amb les dretes, ja temptejada al passat, beneït per la Casa Reial i l’IBEX. C’s era el partenaire previst ja que els escons sumaven. Fracassada per l’oposició de la militància socialista i pels performances del duo Rivera/Arrimadas, al lunatic fringe. En realitat, les dretes, sempre maximalistes, es neguen a col.laborar en aquesta escenificació de la raó d’Estat davant al “repte català” perquè ensumen arribar al poder, que és l’única cosa que els importa, encara que no sàpiguen què fer amb ell.
A la segona opció, l’esquerra, Podemos, vol substituir la “normalitat” de la dreta per la de l’esquerra. Per això, es deixa “espanyolitzar” mostrant el seu patriotisme en renunciar al dret d’autodeterminació (dels altres) i, si se li pressiona, a la plurinacionalitat de l’Estat. La renuncia ha deixat als seus cosins catalans reduïts a subdelegació de Madrid. El consistori barceloní es revela punta de llança de l’espanyolisme. El toc castìs a càrrec de la Manola Carmena, Carmen de España, adelantada del projecte superior en allò universal, interpretant la famosa tonada “la culpa de tus males la tienes tú”.
Gran angoixa, sobretot, de l’esquerra catalana que ha renunciat a l’independentisme amb el qual va guanyar les eleccions, conformant-se amb una vaga promesa de difusa negociació de un referéndum cap ad calendas graecas. Qualsevol cosa per justificar el suport a un govern de Sánchez, no perquè li agradi, sinó perquè, si no hi ha govern a Espanya, hi haurà eleccions i, després de conèixer-se el joc d’ERC, el resultat podria ser-li advers
Però Sánchez està en posició de força i la fa servir. Sap que Podemos i ERC necessiten que hi hagi govern ací i ara per sobreviure. Tot dos parlen amb veu tenebrosa d’un triomf de la dreta o sigui, una “involució”. Saben de sobres, com ho sap Sánchez, que l’involució (es a dir, més involució) és força improbable. La divisió de la dreta i els sondeigs del CIS li auguren guanyador i ell expandeix les seves probabilitats, posant Podem i ERC en una situació impossible, fent-los renunciar per escrit als seus més cars ideals. No negocia res amb ells perquè, tremp de jugador, suposa que el recolzaran en qualsevol cas. No tenen un altre remei davant el fantasma d’unes noves eleccions a les que podrien enfonsar-se en profit del socialistes en Espanya i Catalunya. I això vol dir perdre escons, subvencions, diners, vil metall però molt més concret i tangible que els anhels d’independència.
Tot això afecta molt a Catalunya. La situació d’enfrontament de l’independentisme fa problemàtica la continuitat del govern, que sembla abocat a eleccions anticipades. Hi ha qui assenyala el termini de la sentencia i el MHP Torra ha desmentit una notìcia al respecte. És clar, l’exercici de les competències de les autoritats catalanes no ha de depender dels imponderables espanyols. La convocatoria d’eleccions catalanes seria al marge de la sentencia i en funció de la governança de Catalunya en las esmentadas condicions d’enfrontement entre els dos socis de govern i la llur frágil majoria parlamentària.
I, en eleccions catalanes, la situació és imprevisible, atés el magne desconcert que el gir d’ERC ha provocat a l’independentisme. En el moment d’articular les opcions electorales, la situació sembla madura per a la presentació d’una llista de país, animada per a la presidència de la República, transversal, unitaria, inequívocament independentista i amb compromís d’obrir un procès constituent a les 24 hores de guanyar les eleccions.
