Tots estarem d’acord en què viure en un país on hi ha lliure competició electoral, respecte per les llibertats civils, vida privada independent, i mitjans de comunicació lliures denota un cert grau de llibertat, un clima que voldríem conservar una vegada n’hem gaudit, i que potser voldríem estendre pels països on tots aquests beneficis no són respectats.
Ara bé; ¿de què trobem més exemples en el nostre món? ¿Què hi trobem en major mesura, si fem un cop d’ull a les llibertats i posem el termòmetre de la democràcia i dels drets de les persones? És una desgràcia haver-ho d’admetre: però, a dia d’avui, hi ha més països ‘no lliures’ que lliures sota la volta del cel.
No ho dic jo sinó la Freedom House, un observatori internacional de les llibertats electorals, el pluralisme polític, el funcionament dels governs, els drets d’expressió i manifestació de la ciutadania, els drets d’associació i negociació col•lectiva, l’existència de judicis independents, absència de penes no justificades, no maltractaments policials o penals, llibertats per triar feina, canviar de residència, mantenir les seves propietats i fundar negocis o empreses, establir famílies en igualtat de condicions entre els sexes, absència d’explotació econòmica, etc…
Aquests són els barems que usa la Freedom House per dictaminar si el país és lliure, no lliure o només parcialment lliure.
Si fem un cop d’ull als mapes i estadístiques de la seva pàgina web, però, ens adonem que, a dia d’avui, la tirania impera:
•Països lliures: 89 (46%)
•Països no lliures: 47 (24%)
•Països parcialment lliures: 58 (30%)
Com veiem: la majoria de països no gaudeixen de drets i llibertats fonamentals (54%); si ho mirem pel milers de milions de persones, trobem el següent: 3.700 milions de persones tiranitzades en alguna mesura; 3088 milions de persones lliures.
No repetirem el que ja hem dit en alguna ocasió en aquestes pàgines volàtils: que no entenem per què molts sectors de l’esquerra progressista simpatitzen amb règims polítics que, al mapa de les llibertats de la Freedom House, estan acolorits de groc i morat, és a dir, els colors de la vergonya tirànica. Parlo de règims com els de Cuba, Veneçuela, Iran, etc… Alhora, afloren per aquí i per allà, els anticapitalistes —de moda a França, amb el vel al cap!—, són els nous “revolucionaris” que s’oposen a tot el que ha fet possible, dins els països que els acullen, un règim folgat de llibertats privades i públiques. Amb l’excusa que el sistema no és perfecte ni igualitari el farien retrocedir cap a posicions despòtiques, arbitràries, més o menys dictatorials.
I tot aplaudit per una manca de pedagogia política —atiada pels mitjans de comunicació, per les institucions educatives, de les escoles a les universitats— que no fa res més que perpetuar la mentida i la confusió entre el que sí que és llibertat i prosperitat i el que només és vergonya, misèria i opressió civil.
Però posem un exemple: el cas d’Ariadna Jové. La senyoreta Jové —que no és lletja a les fotos— ha saltat a l’actualitat informativa perquè l’estat d’Israel l’ha detinguda mentre dormia. Jové va marxar a Israel per protestar davant de la manera en què Israel tracta els palestins; cosa, si és vol, criticable, perquè cap estat del món té garanties d’encertar-la sempre i pot errar-se, i molt, en les seves polítiques de defensa. Però: ¿quina autoritat té la senyoreta Jové per jutjar si Israel està fent les coses bé o malament? ¿Potser no és cert que Israel està envoltat de països musulmans que voldrien anihilar-lo? ¿Que pateix l’amenaça terrorista d’Hamas, finançada per l’Iran, una tirania?
Tornem al mapa: Israel és l’únic país lliure de la regió: l’únic país verd entre països tirànics com Egipte, el Líban, Jordània, Síria… Un país amenaçat de mort per bombes nuclears. Però un país lliure. Per això, la senyoreta Jové pot explicar, en una entrevista a la contraportada de El Periódico que, un cop li va haver expirat el visat, i, estant en situació il•legal en el país, va ser detinguda, però que, estant a la presó: “Van venir a veure’ns advocats, el canceller, i el cònsol espanyol a Jerusalem. L’endemà, teníem visita al Tribunal Suprem”.
Això és democràcia, senyoreta Jové, i respecte als drets de les persones! Ni la van torturar, li van donar un advocat, i de seguida va ser portada davant el jutge, el qual la va deixar en llibertat perquè ara faci entrevistes i surti a mostrar el seu mocador palestí als diaris i noticiaris del país, i perquè expliqui el que vulgui amb pèls i senyals, i el seu pare surti a la televisió i digui que està orgullosa de vostè… Tot plegat, un manicomi.
A més, afirma que Israel no vol que se sàpiga el que passa, i que ella és l’heroïna que pot explicar-li al món el que fan malament els israelites. Fet i fet, però, una bona mentida, perquè el que explica Jové, tan enigmàtica, surt cada dia als diaris —cada dia!—, i no fa falta anar a fer-se l’heroi en un país democràtic —entre tiranies, repeteixo— per fer obrir els ulls als que ja hem vist aquesta pel•lícula massa vegades.
Que n’és d’agradable i còmode anar a marejar la perdiu a Israel: ja ho veieu, un país lliure entre dictadures islamistes. Un país que s’equivoca, com s’equivoquen les democràcies d’arreu del món, tot i que ell, però, està tenyit per un fantasma, una rèmora que l’estigmatitza als ulls dels seus enemics, encara que aquests no ho sàpiguen: és un país de jueus.
Si Jové vol militar a favor de les llibertats humanes, i no anar a tocar els pebrots als jueus, podria anar als països morats i grocs de l’entorn. ¿Per què no va a l’Iran a protestar pels drets de les dones, allà on les dilapiden, allà on enriqueixen urani per fer una bomba genocida? ¿Per què no ensenya les seves cuixes joves i catalanes pels carrers d’Aràbia Saudita o de Líbia? ¿Per què no se’n va a la Xina, on els estudiants no poden ni connectar-se a Internet amb llibertat, ni reunir-se ni parlar de democràcia? Fet i fet, només són uns 400 milions de persones oprimides entre 3700 milions… Potser Jové, si anés a aquests països a fer-se l’estrella, en sortiria amb alguna nafra, ¿Amb el coll tallat? Pobra Jové. ¿Milita a favor del que diu odiar? Ariadna al laberint grotesc.
Però no, la senyoreta Jové és massa intel•ligent o massa poc temerària per fer accions de vertadera envergadura o vertaderament revolucionàries: acabar la carrera —n’hi queden dues de Geologia—, o informar-se una mica i reflexionar, i no moure’s empesa per dinàmiques que no s’ha aturat ni un moment a ponderar. Podria, un cop acabada aquesta carrera de ciències, estudiar ciències polítiques, literatura i història, i potser llavors sabria on ha d’anar a clavar la seva mirada de justiciera amb ínfules perdonavides.
Bé. A la senyoreta Jové li fan entrevistes i la porten amunt i avall, però de la realitat que ens mostra la Freedom House ningú en diu una paraula. ¿Què ens està passant? ¿Algú podria explicar-m’ho?
“De tant en tant, en el curs de la història, un govern hipòcrita pintava els murs de la presó nacional amb un matís més vistós de groc i proclamava sorollosament la garantia dels drets, familiar en estats més feliços; però aquests drets eren del patrimoni exclusiu dels carcellers, o bé implicaven una degradació oculta que els feia encara més amargs que les formes de tirania oberta… En aquella terra tot home era un esclau o un perdonavides’.
Una cita de Nabokov. De La vertadera vida de Sebastian Knight. La recomanació literària.
