Aquesta ha estat la Setmana Gran de Podemos. Va començar el cap de setmana passat amb l’elecció del deu líder i va culminar ahir amb una enquesta a ‘El Periódico’ que els situa com a tercera força al Parlament. I en aquests últims dies l’organització de Pablo Iglesias ha hagut d’afrontar la qüestió que, per més que vulguin, cap formació amb ànsies de governar Espanya pot evitar: Catalunya. Encara no ha concedit cap entrevista a cap mitjà de comunicació català però ha parlat del procés des de diversos mitjans com La Sexta, el Mundo o la Cadena Ser.
Dissabte passat, quan va ser escollit secretari general del partit, Iglesias va fer un discurs en què va assegurar que està a favor del dret a decidir. Ara bé, a diferència de fa uns mesos, quan aquest dret a decidir era incondicional, el cap de setmana passat ja el va reduir: “entre tots hem de parlar de tot”. Aquest “entre tots” vol dir evidenment que el dret a decidir de Catalunya ja no és una qüestió exclusiva dels catalans sinó, tal com defensa el PSOE i el PP, compet a tots els espanyols. En aquest sentit, el ja enyorat i federalista pur Cayo Lara ho tenia molt més clar: el dret a decdir de Catalunya és cosa només de Catalunya. Per vestir aquest “entre tots” però per no oblidar-se que és una formació transgressora, Podemos planteja una reforma constitucional, “per trencar el candau del 1978”. És a dir, igual que Pedro Sánchez, Podemos considera que la manera de resoldre el cas català passa per aturar-lo en sec perquè abans tots els espanyols decideixin si canvien o no la Constitució.
La cosa no acaba aquí. Pablo Iglesias no contempla que Catalunya pugui fer una DUI: “Catalunya no té competències per fer-ho; els processos han de respondre a la legalitat i la democràcia”. Sobta que el líder d’un partit trencador s’oposi amb aquesta fermesa a aquesta possibilitat però encara sobta més que aquest plantejament vingui d’un politòleg que, com bé sap, les declaracions unilaterals d’independència no es preveuen, sinó que s’executen. Podemos va nèixer del moviment del 15-M, un col·lectiu que es va manifestar durant deu dies seguits a les places de les ciutats. En aquests deu dies hi havia una jornada de reflexió d’unes eleccions municipals, un dia en què la llei sí que diu explícitament que està prohibit manifestar-se. L’embrió de Podemos, amb Pablo Iglesias al capdavant, va considerar just i necessari saltar-se la llei per fer-se sentir. No ho jutjo (només faltaria!) simplement pregunto: perquè saltar-se la llei és més estèticament acceptat en segons quins casos? Perquè ell pot dir “el cielo no se toma por consenso sinó por asalto” i Catalunya ha d’obeir el sistema?
Això em porta ja a les paraules que han motivat el títol d’aquest article. En el seu discurs, Pablo Iglesias es va situar en aquesta desitjada, competida i fins ara socialista tercera via. Va dir que per solucionar la cosa, calia estar entre “l’immobilisme de Rajoy” i “el brindis al sol esquerroconvergent”. Torna a sobtar. En aquest cas el to perdona-utopies que es desprèn de la frase. Perquè el somni d’una Catalunya independent és un brindis al sol i no ho són la majoria de propostes que defensa Podemos de manera legítima i respectable? No és un brindis al sol prometre una jubilació als 60 anys? No és un brindis al sol prometre un sou mínim universal? I és clar que ho és, però és tan respectable com qualsevol altre objectiu polític per irrealizable que sembli. I d’això ell en sap un munt. Dóna la sensació que per un sector de la progressia, Podemos inclòs, tots els ideals utópics són realitzables a excepció del català, que és il·legal i per tant només es pot fer d’acord amb la llei i, de retruc, amb el concurs de tota Espanya.
I una altra cosa: el brindis al sol no és esquerro-convergent. O no és només esquerro-convergent, que ja és molta gent per cert. Pensava que la sàvia nova hauria entès que les ànsies de fundar un nou estat no es deu a una bogeria de Mas. L’únic que ha fet Iglesias és estendre una mica aquesta creença en el partit de Mas i en el que fins ara li ha donat suport. I ja està. Com si no existís la CUP. Com si tots els que van anar a votar el 9N fossin militants adoctrinats o d’Esquerra o de Convergència. Li ho podia haver preguntat a Ada Colau, que estava asseguda entre el públic i que va votar Sí-Sí. O a Joan Herrera també present a Madrid, votant del 9N i a favor d’un nou estat federat amb Espanya. Dubto que cap d’ells votin a ERC o a CDC i en canvi van participar en aquest brindis al sol.
Aquest article no pretén expressar cap animadversió cap a Podemos sinó simplement desconfiança. I fins i tot la culpa d’aquesta desconfiança no la té Podemos en exclusiva: la té Espanya i l’hem de buscar aquí, a casa nostra. M’explico: Durant 100 anys, el catalanisme polític ha intentat explicar-se a la resta de l’Estat i trobar l’anomenat encaix de Catalunya a Espanya. I sempre s’ha pensat que a l’altra banda hi havia algú amb la mà estesa per fer-nos cas. I quan, ocasionalment, Espanya ha fet veure que ens escoltava i li feia cas a Maragall (Joan, el poeta), a Catalunya sempre hi ha hagut una majoria que, de bona fe, s’ho ha cregut. Cada generació ha tingut l’oportunitat de creure-hi: des de la Mancomunitat fins a Zapatero. A l’intent d’inserir la república catalana dins de l’espanyola s’hi va respondre amb una guerra civil que va esclafar tota institució catalana. L’esperit constructiu de la Transició va ser recompensat amb el cafè per a tothom. A la voluntat d’autogovern expressada a l’Estatut hi van reaccionar amb l’aplaudit ribot de Guerra i un sistema de finançament asfixiant. Convergència, Unió, Esquerra, el PSC, Iniciativa, Macià, Companys, Tarradellas, Pujol, Maragall, Montilla, Carod, Mas, Roca… tots, tots han intentat resoldre l’encaix català a la seva manera i sempre han rebut a canvi o un alçament o un afusellament o un silenci o un menysteniment o un engany o una traïció pel govern espanyol de torn.
I per primera vegada (aquesta és la gran novetat històrica!) la majoria sorollosa de Catalunya ha decidit ja no creure’s res que vingui de Madrid per ben intencionat que sigui. Potser és una injustícia cap a la bona fe de Podemos, no ho nego, però a aquest nou moviment li ha tocat la ruleta histórico-generacional de la paciència esgotada, han arribat al pont de diàleg quan estava reduït a runes. I per tot això, tot aquest recel, perquè ara ja els únics vots creibles són els de les urnes i no els de confiança. De moment tot són bones paraules, però de fets res. Bé, sí: la web de Podemos (podemos.info) està exclusivament en castellà. Res a dir, però aleshores que no es vengui comprensió cap a la plurinacionalitat i plurilingüisme si una cosa tan simple no es té en compte, perquè –que jo sàpiga- Podemos pretén governar a tot l’Estat, Galícia inclosa. Tampoc he sentit fins al moment cap condemna explícita sobre la querella que ha rebut el president Mas, la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau. I no estic jutjant, insisteixo, només constato.
És una realitat que la formació s’està posant de perfil en la qüestió catalana i és per això que una part de la societat catalana, entre la que m’hi incloc, veu amb desconfiança les conseqüències casolanes de la seva irrupció. Podemos sommia amb un nou país en un nou sistema. Ni més ni menys que el que volen la majoria dels catalans i per cert de bastant abans que la creació (gener del 2014) del partit. I és que superar la realitat per canviar-la no és monopoli de ningú. I quan aquest sentiment és ampli, el mínim que mereix és respecte i no ser etiquetat com a brindis al sol. I si no, que miri en bucle l’abraçada entre Artur Mas i David Fernández fins que es convenci que això és alguna cosa més. No sé quin fet podria portar a Pablo Iglesias a abraçar-se amb, posem pel cas, Mariano Rajoy. Potser ara mateix a Espanya no n’hi ha cap de motiu i potser per això hi ha molta gent que en vol marxar amb o sense el permís de la Moncloa. Amb o sense el permís de la fiscalia. Amb o sense el permís de ningú, tampoc de Podemos.
