El Món - Notícies i actualitat d'última hora en Català
El noi que va perdre la virginitat amb la parella del seu pare (Segona Part)
  • CA

El primer que va fer Anthony Kiedis quan va tenir el primer milió de dòlars va ser comprar-se una casa. A Beachwood Canyon, Los Angeles. Tot el grup se’n va comprar una, de fet. Així que quedaven lluny els temps on s’havia d’amagar de les sogres a l’habitació de les seves xicotes. Ja havien gravat quatre discos. Un contracte refusat amb Sony, i un firmat amb EMI. I Kiedis a primers dels 90 sembla que ja havia començat a afluixar amb la seva diabòlica relació amb l’heroïna. La popularitat de Red Hot Chili Peppers creixia – explica que en un punt de la seva addicció no sabia ni com es deia. Però que s’havia adonat que el grup anava bé quan una matinada el van anar a recollir amb una limusina-. Però llavors , la seva amistat amb Flea s’estava deteriorant. I el jove John Frusciante semblava prendre-li el lloc. Even though things were going well creatively, I began to fell like the outsider of the band. I poques coses més perilloses que el “Let’s ingnore Anthony”.

La primera part de la historia acaba amb l’addicció de Frusciante a l’heroïna, i un jove guitarrista que va començar amb els RHCP amb edat de 18, i que no va entendre el salt de tocar a bars punks a estadis de futbol. Tot això, durant pocs mesos i amb el llançament de Blood Sugar Sex Magik. John deixava la banda en plena gira. I on hi tornaria rehabilitat l’any 1998 amb la sortida de Californication.

Blood Sugar Sex Magik va ser la carta de presentació l’any 91 d’un grup que volia fer cantar rap, tocar rock i funk, i ser recordada com una banda de punk. I jo en aquest àlbum hi trobem coses molt interessants, molt diferents. Hi escolto un empastrat d’un Led Zeppelin-tardà a Greeting Song. No s’hi entén massa aquest tema, però tampoc trenca la dinàmica del disc. I could have lied seria la cançó femenina del disc – al meu entendre la millor empremta dels Red Hot Chilli Peppers ha estat acostat el funk rock a les noies- si no fos per què trobem Under the Bridge una mica més endavant. I és interessant llegir certes confessions de la mà d’una de les estrelles de rock més prepotents i arrogants. I és que va escriure la cançó pensant com s’enyorava d’una ex. Que mentre la tenia la ignorava drogant-se sota els ponts de LA. I que trobava a faltar amics -especialment el seu distanciament amb John- i que no volia acabar com el seu pare: anant a dormir i no trobar-se ningú a l’altre costat del llit.

 

Però, per sort, el disc és el més funky i energètic de tots els que han editat com a grup. Suck my kiss -i tot l’àlbum en general- és el resultat d’una amistat. D’un bond Flea-Frusciante, però també d’una empatia, una manera particular d’articular i entrendre la música. Com un equip, on el baix fa de melodia principal de manera natural. Frusciante explica que mai abans havia tocat funk -el coneixen per ser molt baixet i jove però també per fer bones versions de Hedrix-; i quina altra li va tocar que aprendre’n. I Give it away n’és el gran exemple. On et fa saltar, et pessiga l’orella com si poguessis sentir les seves mans esgarrapent cordes del baix. Si teniu la oportunitat, llegiu la biografia d’Scar Tissue. S’entenen ràpidament les febleses de Kiedis i el perquè de tanta lletra plena de referències sexuals.

-1

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa