Això dels premis Nobel comença a ser alarmant. Insultant ho deixo per altres articulistes més abrandats i valents que no pas servidor. El pecat és certament original ja que el nombre d’impostures en certes disciplines és ja fantasmagòric i risible. A aquest pas haurem de crear un premi Nobel d’atreviment, de cara, galta o llagoteria, com vostès vulguin. És probable que, de confirmar-se aquesta nova, per fi ens surti un Nobel català. Almenys una bona notícia. Fins ara tenim el dubtós honor de no tenir cap d’aquests guardons entre els nostres amb el permís de l’Àngel Guimerà que fou lletjament i vergonyosa descartat per les “nobles” arts del nostres amics del govern espanyol davant l’acadèmia d’Estocolm que en aquest cas no es feu degudament el suec.
No hi ha un premi Nobel de matemàtiques bàsicament pel motiu elevadament acadèmic que la muller del senyor Nobel tingué a l’època un sonat afer amb un professional de les ciències exactes. Ignorem, car la història no ens ho narrat, la geomètrica de les postures però coneixem, almenys, els resultats que tingué pel no reconeixement d’un premi a aquesta sentida disciplina.
Quan parlem de la pau, i això ja és més greu i dolorós, la cara ens hauria de caure de vergonya i d’humiliació. Consagrats terroristes internacionals, dissenyadors de polítiques quasi genocides o impietosament sagnants han estat receptors d’aquest “distingit” guardó. Fent, aquí sí, una mica de demagògia no és sobrer recordar que el propi Adolf Hitler, a proposta d’un diputat d’extrema dreta, fou candidat a un premi Nobel, justament el de la pau. Com deia el propi excaporal austríac al seu amic Goebbels “si guanyem la guerra serem els grans herois de la història, si la perdem serem vistos com els pitjors criminals de la història de la humanitat”. La diferència entre el relativista i el que no ho és, és que el darrer et diu que amb independència del resultat final ells sempre foren els més grans criminals de la història. Que no vol dir els únics malfactors precisament.
Que a l’Obama li fos atorgat un Nobel de la pau quan tot just iniciava llur mandat presidencial demostra com d’irresponsables, frívols i salvatges poden arribar a ser aquests de l’acadèmia, en aquest cas noruega. Imaginin que Obama hagués esdevingut un falcó partidari d’una agressiva política militar, un pervertidor dels drets humans o algú que no hagués complert sa promesa de tancar la base de Guántanamo. Doncs bé, llavors com podríem valorar el Nobel atorgat a un semblant president. Seria frau, precipitació, error de càlcul o totes aquestes coses a la vegada?
Amb això que la cosa, com els monstres, es va fent grossa, i ja comença a arribar a distingits Nobels d’altres disciplines. El premi nobel d’economia l’any 2001 Josep Stiglitz compara en un article d’opinió al diari El País als partits nacionalistes extremistes, entenc que es refereix a l’extrema dreta europea, amb els grans moviments separatistes. O sigui escocesos, catalans, flamencs etc. Per acabar-ho d’adobar es refereix, no se sap si als uns i als altres o a tots, com a contraris a les idees de la il·lustració. Si Stiglitz desconeix la realitat política, històrica i filosòfica europea, el primer que hauria de fer, per més Nobel que sia, és informar-se, conrear el seu temps a l’estudi i, per satisfacció generalitzada, arribar a conclusions menys esbiaixadament barroeres i més intel·lectualment enlluernadores. Què té que veure la crisi econòmica que viu Europa, o precisant més determinats estats europeus meridionals com Grècia, Portugal, Espanya, França o Itàlia – tots ells per cert amics del centralisme- amb l’auge de moviments separatistes o secessionistes. En tot cas són els qui disposen de la paella pel mànec, és a dir els estats, els grans culpables de la situació política i econòmica que viuen els ciutadans en aquesta part del continent. El poc o nul senderi en la gestió va possibilitar vergonyes i ineficiències per tots conegudes i que si poden haver creat increments dels populismes o de l’extrema dreta a tots aquests països, no tenen res a veure amb el fenomen independentista. De fet partits com la Lega Nord avui, s’han desmarcat, si és que mai la tingueren, de la seva agenda sobiranista per fer un moviment, sense esperat retorn, cap a posicions populistes i, fins i tot, xenòfobes.
Carlo Maria Cipolla en el brillant llibre “teoria de l’estupidesa” ens parla que a qualsevol grup humà, premis Nobel o científics aeronàutics inclosos, trobem un nombre indeterminat d’estúpids. De fet, el propi economista italià en el seu estudi insistia en la idea de no menystenir-los mai, ja que els estúpids, els individus més perillosos, són aquells que en llurs actuacions perjudiquen a d’altri però també a ells mateixos i, moltes vegades són els qui mouen –estúpidament se suposa- els fils de les coses. Que moguin els fils, és clar, no vol dir necessàriament que els moguin bé. Una lliçó per Stiglitz i per les seves “estúpides” paraules que posen en relleu l’estupidesa, o absurditat, dels que parlen sense conèixer o, pitjor encara, per acontentar a una audiència, estúpida o no, amb arguments estúpidament falsejats.
