Per enèsima vegada, el Govern català ha quantificat la desídia de l’Estat espanyol en matèria d’infraestructures de titularitat espanyola en territori català. Madrid només ha executat entre un 25% i un 30% de les inversions compromeses, i té obres pendents d’execució des de fa, ni més ni menys, que 22 anys. Ni Jordi Pujol se’n va sortir quan l’espanyolisme radical necessitava els seus vots, ni José Montilla i Pasqual Maragall van esgarrapar res del govern amic de Zapatero, si descomptem l’estafa del traspàs de Rodalies. I si ara el Govern de Carles Puigdemont pretengués aconseguir un tracte millor en aquest àmbit, tampoc no se’n sortiria, ni que fos a canvi de renunciar al referèndum. Perquè aquesta desídia, si bé s’ha manifestat de forma més obscena en els darrers anys, és genètica, inherent a la concepció mateixa de la nació espanyola.
La ‘culpa’ que Catalunya rebi un tracte deplorable en infraestructures si es té en compte l’aportació al PIB espanyol i la seva riquesa no és del ‘procés’. És un mal incurable. Mani la dreta o mani l’esquerra, mai no es farà una política justa i ajustada a criteris de rendibilitat econòmica i social mentre aquest país sigui una perifèria més de la capital del regne d’Espanya. Si la lluita contra el referèndum uneix els constitucionalistes en un bloc sense fissures, la política d’infraestructures també ha unit els diferents règims de poder espanyol des de mitjans del segle XIX. Forma part de la història d’Espanya, i de poquíssim servirà que el Govern català exigeixi a l’executiu espanyol que compleixi amb les inversions. Perquè com passa amb el referèndum, Rajoy respondrà “ni quiero ni puedo”.
La història els ho impedeix. De debò. A tall d’exemple, la reflexió de la ministra socialista Magdalena Álvarez per justificar el 2007 inversions descomunals en AVE –arreu d’Espanya menys a Catalunya- demanant “cosir amb cables d’acer el nostre país, unir-lo, connectar-lo i fer-nos sentir més espanyols a través de l’alta velocitat”, no és res més que una còpia barata del diputat a Corts Andrés Borrego, que l’any 1850 presentava un projecte de ferrocarril amb quilòmetre zero a Madrid amb aquest argument: “No xarxa, sinó creu és el que nosaltres necessitem, i aquesta creu la considero destinada a operar ni més ni menys que la nostra salvació econòmica, de la mateixa manera que la creu mística del Calvari ha operat la regeneració de l’espècie humana”. La lectura centralista de la Constitució del 78 és també una còpia barata de la idea d’aquell diputat de fa 170 anys.
En la història d’aquesta nació espanyola hi ha grans decisions econòmiques dels governs de l’Estat vestides de nepotisme, tràfic d’influències, corrupteles i picaresca, guiades per la màxima de concentració de poder econòmic i financer a la capital d’Espanya a mans d’un selecte i reduït nombre de famílies. I com és evident, les infraestructures són l’adob perfecte per a cultivar aquestes relacions de poder. A partir d’aquí, la colònia catalana és només un territori d’on es pot drenar capital a canvi de quatre trens vells. I aquest abús recau sobre tota la població catalana, al marge de les seves conviccions ideològiques.
