Els gran generals guanyen batalles fins i tot desprès de morts. El diumenge va fer exactament seixanta anys de la Declaració Schuman. El 9 de maig de 1950 Jean Baptiste Nicolas Robert Schuman, ministre d’afers exteriors francès, va comparèixer davant d’uns dos-cents periodistes per exposar la seva idea d’una Europa integrada. Els pares del somni europeu, el mateix Schuman juntament amb Jean Monnet, Konrad Adenauer i Alcide de De Gasperi, tenien molt clar quin era l’objectiu final, però van entendre que no es podien superar de cop totes les reticències polítiques desprès de tants anys d’enfrontaments i que calia començar a partir de la col•laboració econòmica.
La implantació de la moneda única europea va ser el pas definitiu cap a l’objectiu de la integració. Això ho veiem clarament ara, quan la conjuntura de la crisis ha obligat a plantejar la continuïtat o no del projecte Europeu. Pocs són els que han tingut dubtes sobre el fet de mantenir-se a l’euro al preu que sigui, i molts menys els que els han expressat en veu alta. Per tant s’ha donat un pas endavant necessari, plasmat en els cords per l’estabilitat, i que significa de retruc l’avenç polític més important que s’hagi produït mai en l’àmbit de la cessió voluntària de la sobirania dels estats cap a una nova estructura de poder.
Aquesta setmana ha estat esperpèntica pels polítics de baixa perfil que han hagut d’anar girant segons els bufava el vent, incapaços de mantenir el nord, si es que mai han sabut exactament on era. Però també ha estat la del triomf dels polítics en majúscules, d’aquells que fa més de mig segle van posar bases prou sòlides com per aguantar les embranzides que haurien de venir en el futur. Una de les coses que en podem treure de bo de les situacions difícils es que serveixen per mesurar la dimensió real de les coses, les virtuts i les mancances, les fortaleses i les misèries. De tot plegat caldrà prendre’n nota.
