El naixement de la República Catalana

"L'Estat espanyol torna a fer el ridícul, una vegada més, davant del moviment independentista, sense poder emprar-se a fons en la repressió"

Arribar fins aquí, fins al moment en què Catalunya declara la seva independència ha costat molt, molta voluntat, molta tenacitat de molts durant moltes generacions. La marxa de Catalunya cap a la República va arrencar fa anys, segles, a partir de la frustrada de Pau Claris al segle XVII. Des de llavors el país ha sobreviscut arraconat en un angle d'Espanya, menyspreat, sotmès i humiliat a partir de la seva conquesta per les tropes borbòniques el 1714 i la supressió de les seves institucions d'autogovern, la seva cultura i la seva llengua. 
 

No obstant això, l'intent d'homologació i assimilació a Castella a partir d'aquella derrota, que ha servit per simbolitzar la idea nacional catalana, va fracassar repetidament davant la resistència callada però profunda d'una societat que es negava a desaparèixer. El que va mantenir viva la flama de la consciència nacional catalana a través dels segles va ser la voluntat del seu poble, la ferma determinació dels seus habitants de conservar la seva identitat generació rere generació. Per tèrbols que arribessin a ser els temps, sempre, en tot moment, s'ha mantingut viva la vella aspiració de tornar a ser el que va ser i l'han mantingut els seus fills i filles. 
 

A partir del segle XIX, una consciència europea segura de si mateixa i dels canvis que la modernitat havia portat a les inamovibles societats del continent, es va permetre el luxe d'alimentar el nacionalisme amb la finalitat d'acomodar les estructures polítiques estatals a la cultura i els pobles que les composaven. Va sorgir així un nacionalisme que a Espanya va permetre als catalans fonamentar sòlidament les seves arrels, les seves tradicions culturals i la seva identitat, sempre que ho fessin en termes merament simbòlics i innocus. El principal valedor del catalanisme cultural a Espanya va ser l'ultrareaccionari Menéndez Pelayo, deixeble de Milà i Fontanals, un dels pares de la Renaixença. 
 

La consciència que les vies merament culturals eren insuficients per garantir una unitat nacional perpètuament amenaçada per un Estat espanyol arbitrari i confús en decadència espasmódica des de feia segles, va portar als nacionalistes catalans a preferir les vies polítiques. I aquí, la resposta de l'Estat va deixar de ser amistosa i es va tornar inamistosa i hostil en un primer moment (la Llei de Jurisdiccions i la dictadura de Primo de Rivera, que va suprimir la Mancomunitat), provocant la primera reacció clarament independentista de l'Estat Catalá.
 

L'independentisme català durant la II República va ser una de les dues motivacions de la revolta dels militars facciosos en contra del govern i amb ajuda de les forces monàrquiques i feixistes que van donar lloc al "nacional-catolicisme". L'altra va ser la República mateixa com a forma de govern i l'anomenada "qüestió social". Va ser per tant una rebel·lió militar amb un objectiu colonial-territorial (subjugar Catalunya) i social-classista (fer fallida l'espinada a la classe treballadora) i tots dos es van aconseguir plenament i van obrir un llarg i fosc període en la història d'Espanya, al final del qual es va tractar de contenir l'esperable explosió independentista catalana, amb unes concessions territorials en una Constitució que no arribava ni de lluny a satisfer les aspiracions de Catalunya.
 

Quaranta anys més, tard l'últim fracàs de la transició, coincidint amb una crisi financera en l'exterior i un govern típicament franquista, nacional-catòlic i d'extrema dreta, ha donat pas, per fi a una declaració d'independència. L'objectiu que començaven a albirar els alçats contra Castella al segle XVII.
 

El relat que resta és el que va resumir Puigdemont en la seva compareixença d'aquest dimarts. La retallada de contingut de l'Estatut reformat el 2006 i el seu posterior buidament a les mans del Tribunal Constitucional, malgrat haver estat confirmat per la majoria dels catalans va ser viscut per Catalunya com un humiliació. L'última.
 

Arran d'aquella es va obrir pas l'exigència referendària que es va iniciar a Arenys de Munt l'any 2009, va seguir en altres llocs, es va concentrar el 9N de 2014 i es va coronar finalment en el referèndum de l'1 d'octubre passat. En un clima de repressió, coacció i violència brutal de l'Estat, van votar més de 2.200.000 persones, el 90% a favor de la independència.
 

 

De l'1 d'octubre va sortir un clar mandat en favor d'una República Catalana independent que el Parlament ha acceptat aquest dimarts. En el mateix acte, no obstant això, la declaració d'independència va quedar en suspens en un termini indeterminat (encara que breu) en procura de la necessària mediació internacional que impedeixi la reacció repressiva i violenta de l'Estat espanyol i garanteixi una transició ordenada i pactada amb aquest cap a la independència, en aplicació de la Llei de Transitorietat.



Es tracta d'un moviment tàctic que no per esperat ha resultat desconcertant per a molts. Els més ferms opositors a la independència (PP i C's) han entès clarament el missatge: queda proclamada la República Catalana i neutralitzada la capacitat de reacció de l'Estat espanyol que, una vegada més, torna a fer el ridícul davant d'aquest moviment, sense poder emprar-se a fons en la repressió, amb les seves forces d'ocupació, els seus tancs d'aigua, els seus vaixells militars en els ports i les bandes de criminals nazis que llança als carrers a apallissar demòcrates.
 

Els de Podemos i el PSC tracten de mantenir l'ambigüitat i sostenen que no hi ha hagut declaració d'independència i, per tant, ells tenien raó i ha de seguir-se amb la seva proposta d'etèries taules de diàleg entre forces espanyoles en les quals ningú creu; en el fons, ni ells, als qui tot aquest procés ha enxampat amb el pas canviat.
 

La prova del nou de l'eficàcia d'aquest gir tàctic és l'actitud de la CUP. Subratllant la importància de les seves concessions, els de la CUP donen el seu suport a aquesta via tàctica de fer possible en un termini breu i amb garanties l'objectiu estratègic que va aprovar el Parlament per majoria absoluta: la independència de Catalunya en forma de República.



Pau Claris, Macià i Companys han estat presents aquest dimarts al Parlament de Catalunya.

 

Comentaris