El Mur (de les lamentacions)

"La meva tesi, perquè no hi hagi dubtes, és que a Madrid s'està aixecant ja el mur, pedra a pedra"

Una nit del Sabbat, a Jerusalem, em vaig sentir commogut davant els ciclopis carreus del Temple de Salomó. Érem pocs resant i experimentar la profunda emoció de la història més legítima de la meva progènie. El fenomen es va repetir després en la cova de Natzaret, al nivell més baix de la triple basílica. La veu de la Història, en singular i en plural, em va fer embadalir fins fer-me caure les llàgrimes. Hi ha murs que lliguen. Hi ha murs que divideixen, com el malaurat de Berlín, o el no menys entristidor de Betlem, a Palestina. A mi, en qualsevol cas, m'agraden els murs que uneixen, aquells que protegeixen la pau i convivència dels pobles o de les societats. Avui sento com mai que més enllà del riu Ebre algú, o alguns, pretenen aixecar un mur infranquejable, dels que divideixen...

Des de que Aznar va alçar la seva veu retronant -com Júpiter al Olimp - a Sant Sebastià, fa unes setmanes, l'escenari madrileny ha mudat. El respecte silent i indolent de Mariano Rajoy s'ha transmutat en suaus formes i somriures mel•líflues que oprimeixen la dura encaixada de mans de ferro. El que era una salutació formal i protocol•lària ha vingut a ser un gèlid xoc de mans. Dues coses han passat perquè aquesta gesticulació conflictual es produís el dimecres 23 d'octubre al Palau de Pedralbes entre Rajoy i Artur Mas. Podria ser el primer símptoma del futur cornaló del que irromp en la manada per imposar disciplina. Vist des dels plujosos carrers de Madrid, és el perfecte ordre de la consciència constitucional. Vist des de Catalunya, el signe inequívoc que el clima ha fet crisi i l'escenari polític muda de pell. La hipotètica química amb el correcte Mariano Rajoy s'ha trencat sense dissimular: jo saludo els hostes diplomàtics, però no vull escoltar el teu discurs en un gest de desacatament, forçant un cop més el protocol. Quines batalles les del protocol! A vegades se salden salvatgement, amb greuge, amb nul ànim de dissimulació. Que el món sàpiga que anem directes al conflicte, es diran les parts.

No obstant això, aquest no és el millor camí. Si dos trens es dirigeixen per la mateixa via en sentit oposat, el xoc inexorable serà pitjor per la locomotora de menor potència (la catalana en aquest cas ), però subsisteix la hipòtesi que el risc és compartit per ambdós trens. No em sembla el cas. L'incident protocol•lari de Foment del Treball va simbolitzar la primera fricció greu entre administracions. La menor (Autonomia ) no va voler cedir davant la més gran (el govern de l'Estat ). Pedralbes només ha estat ja un corol•lari al revés. He dit només ? No és el mur que, carreu a carreu , s'alça des de fa quatre setmanes en què la Cort de Madrid ha cobrat consciència que el desafiament català va molt seriosament. Han trigat gairebé deu mesos a percebre-ho. Una moratòria de l'estupidesa política en què es diluciden avui no poques batalletes contraproduents amb la magnitud devoradora de la crisi imperant Per ventura aquesta és la gènesi de la insolència dels "constructors de murs " a Espanya? Catalans hi ha a La Moncloa que, com vaig dir en un altre article, han errat la seva anàlisi interpretativa del que succeeix en aquesta part de l'Ebre. Hi ha tímids que reaccionen malament i extemporàniament. En tot cas, el mur de separació no s'hauria d'haver construït mai, per pura prudència política, en un país d'ibers, o castellans, avesats a l'espasada. La nostra història és un formiguer de bregues, infinitament més que una praderia de cafès i melindros i de botar amorosament. Fem bona la teoria del professor Howard que el normal són els temps de guerra i conflicte, en tant que el poc habitual són els de la pau, sempre interregnes entre conflictes.

La meva tesi, perquè no hi hagi dubtes, és que a Madrid s'està aixecant ja el mur, pedra a pedra. Per tant, els contratemps no faran més que multiplicar-se de no modificar la seva estratègia el tren que surt de la Plaça de Sant Jaume. No hi haurà xoc de trens, sinó el tren català s'estavellarà contra el mur. Xoc potser violent, amb la Constitució esgrimida qual fronter , no com a senyal de fraternitat i de pas al tren. Un càstig als polítics que imiten el quefer dels talibans amb tota la casuística delictiva que pugui emergir a partir d'aquest model de procediment que revela el llibre de Marco, ‘El mètode'. Un pèssim camí. Un article 155 de la Constitució Espanyola com avís del guardaagulles a la manera antiga, etc, etc. Aznar ha donat el toc d'alerta, i les inquietes hosts del PP s'han despertat de la somnolència rajoyniana. Potser aquesta meticulosa paciència del constructor del mur monclovita cedirà a la trobada reconciliadora amb Rubalcaba i el seu PSOE per redoblar conjuntament el gruix del mur? La temptació existeix, ja que la solitud és massa dura. Els dos partits inequívocament constitucionalistes han iniciat un temut procés, potser de concentració de forces i fermeses, perquè ni Mas, ni Junqueras, puguin amb el mur. Ni bascos, ni adlàters, ni canaris en temptacions extemporànies, ni valencians en ruïnes, ni ... Però, amb aquesta Constitució no serà fàcil resistir els huracans de la meteorologia política, ni encara menys els moviments tel•lúrics que han afectat els fonaments del territori. S'hauran plantejat el dubte entre "nacionalitats" i "regions "? La Constitució no ho aclareix.

 
 

Comentaris