La vaga de fam és una mesura extrema, realment difícil de gestionar. Però en el cas dels presos polítics catalans l’objectiu està molt ben seleccionat. L’Estat espanyol utilitza les seves institucions de forma mafiosa, accelerant i congelant les decisions dels seus tribunals a gust de la conveniència de les elits de Madrid, molt interessades en limitar al màxim l’atenció internacional sobre el conflicte Catalunya/Espanya. El Tribunal Constitucional, per exemple, es pronuncia en pocs dies quan es tracta de reprimir les institucions catalanes i, per contra, dilata fins a l’infinit les resolucions sobre els presos -que, òbviament, ja se saben negatives- amb la intenció que no puguin recórrer a la justícia europea. No és casualitat que el líder de Vox a Andalusia sigui un jutge en excedència.
El resultat de les eleccions andaluses deixa al descobert, de forma molt visible, el grau de descomposició del règim que va transaccionar el final del franquisme. Els partits de l’establishment, enfangats en una corrupció sistèmica, no poden contenir ni la manca de credibilitat ni la davallada subsegüent i el recanvi -Ciudadanos i Podemos- no són un relleu creïble, que tingui prou intensitat com per sostenir el sistema. De fet, l’extrema dreta no és més que l’expressió descarada del franquisme sociològic de sempre.
Ara l’esquerra espanyola externalitzarà la culpa de la pròpia covardia als catalans, als homosexuals, a les dones o als immigrants. Diran que els independentistes, les feministes, els col·lectius LGTBI o les entitats antirracistes han excitat, de cop, els vells falangistes i els joves de la Roja. I no. El que passa és que l’a por ellos se’ls ha desbocat i ara -qui ho havia de dir- ja inclou el PSOE. El monstre del 155 es regira contra els seus impulsors.
