El moment d'Iceta

"Els catalans, molts d'ells socialistes catalans, estan ja molt lluny de cobrir-se amb el vel de la ignorància"

Algun dia potser sabrem què va passar del dijous 12 de juny al dissabte 14 perquè Núria Parlon, alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, canviés d'opinió i anunciés que finalment no es presentaria a liderar el PSC. Potser John Rawls, de qui se sent una admiradora, n'és el responsable. Aquest acadèmic nord-americà és el responsable que la filosofia política sortís del tedi en el qual es trobava a mitjans de segle XX. La seva teoria de la justícia va revolucionar aquesta disciplina. Rawls proposava imaginar una societat formada d'individus coberts per un vel de la ignorància disposant, només, de la raó i del sentit comú. En quins principis convindríem unànimement que defineixen una societat justa? Pensin, doncs, què li devia passar pel cap a Parlon, després de rebre consells o -potser hauríem de dir- després de rebre pressions de ves a saber qui.

Parlon no puja a l'escenari. Arriba el moment de Miquel Iceta. Definitivament en el pitjor moment del Partit dels Socialistes de Catalunya, una formació trencada, situada en la tercera posició en escons al Parlament, mantenint només el lideratge al Baix Llobregat després de les darreres eleccions i amb una situació més que crítica a la ciutat de Barcelona. És obvi que Iceta no és la renovació. I això ho sap tothom. El 1978 ja formava part de les Joventuts Socialistes de Catalunya i el 1984 entrava de ple en l'executiva del PSC. No n'ha sortit mai del moll de l'os. El que és innegable és que aquest dirigent, probablement el més preparat intel·lectualment -només cal que donin un cop d'ull al seu diari a internet- dins l'actual aparell del partit, té ara la seva oportunitat, i no el 2011, quan va pretendre també presentar-se com a primer secretari i les principals federacions li van girar l'esquena situant-se al costat de Pere Navarro, llavors el candidat oficialista. En aquell moment, és bo recordar-ho, Iceta ja va sondejar l'alcalde de Lleida, Àngel Ros, per una bicefàlia: Iceta, primer secretari. Ros, candidat a les eleccions al Parlament de Catalunya. Potser ara la història es repetirà.

Miquel Iceta no enganya ningú. És un home del PSC i del PSOE. És un dels responsables d'introduir el pluralisme lingüístic en les resolucions del 37è Congrés del PSOE de Zapatero de 2008 i d'aconseguir que ara fa un any el llavors partit d'Alfredo Pérez Rubalcaba assumís una proposta federal d'Espanya en l'anomenada Declaració de Granada. Un acord, però, que incorporava la canterella del PP del "romper con España" i on es feia cas omís a aquell tan escoltat Estat plurinacional i, com no, al dret a decidir. I és que, sobre aquesta qüestió, Iceta ho ha escrit ben clar en la conferència Reconstrucció Socialista: "Sobre la consulta. Si us plau, no ens perdem en un allau de confusions. Ja ho hem dit en el programa electoral: estem a favor d'una consulta legal i acordada, que depèn de la negociació entre els governs. Una consulta seriosa, sense fer trampes que prefigurin el resultat, sense crear estructures d'Estat quan encara no sabem si la gent vol un nou Estat o si voldria un Estat nou, un Estat federal." Avui, però, el dret a decidir és la línia que marca la centralitat política al nostre país. Probablement la línia vermella que marcarà el nou PSC o, com li agrada definir a Miquel Iceta, el PSC, de nou. I com tot és Qüestió de credibilitat, els socialistes encara no són "creïbles per abordar una crisi sistèmica que engloba no només qüestions socioeconòmiques, sinó també democràtiques, europees i nacionals (és a dir, les referides a les relacions entre Catalunya i Espanya)". Tornant al Rawls de Núria Parlon, els catalans, molts d'ells socialistes catalans, estan ja molt lluny de cobrir-se amb el vel de la ignorància. Com em deia ahir un exdirigent socialista, d'aquells que també havien estat al moll de l'os, "encara han de passar coses".

 
 

Comentaris