«I en veure’l caminant sobre el mar, els deixebles es van espantar i deien: És un fantasma! I van cridar de por. Però Jesús de seguit els parlà, dient: Tingueu confiança, sóc jo (…) I quan ells van pujar a la barca, el vent es va parar». El mar de Galilea és l’escenari d’aquest episodi del Nou Testament descrit per Mateu i Marc.
Galilea és la regió septentrional d’Israel, en la qual hi ha un llac, conegut com mar de Galilea, que el riu Jordà travessa de dalt a baix. El llac ocupa 21 km. de nord a sud i 12 km. d’amplada. És, per tant, una mica més gran que l’estany de Banyoles. Però, en canvi, és infinitament més conegut arreu del planeta. I és que el mar de Galilea, amb Cafarnaüm i Magdala com un dels punts neuràlgics, és el bressol de la cristiandat.
En aquestes aigües va ser localitzat el 1986 un bot pesquer, d’uns 8 metres de llargària, que data del segle I aC, el qual va quedar sepultat i conservat pel llot. Magdala, d’allà on era filla Maria Magdalena, fou el punt costaner on uns pescadors van fer la descoberta, batejada com «La barca de Jesús». Maria Banai, portaveu del museu del Kibutz Ginosar, on l’embarcació ha quedat exposada, diu que és impossible saber si Jesús la va fer servir: «però és probable que l’hagués vist atès que el llac és petit i, en aquella època, no hi havia gaires barques». Les instal·lacions de l’esmentat kibutz disposen d’una sala on projecten un documental a propòsit de les diferents tasques, en general laborioses, de restauració del pesquer. Tot i que no hi ha cap certesa entorn la pertinença de la barca, l’element encaixa com l’anell al dit en l’imaginari d’un viatger àvid d’emocions que patrulla per la Terra Promesa.
El context geogràfic, carregat de simbologia judeocristiana, i la trajectòria de Jesús de Natzaret, difosa des dels púlpits, l’escola i el cel·luloide, ha conformat una cosmovisió potent, que explica, en part, que hi hagi pobles que puguin renéixer de les cendres.
A propòsit de l’imaginari d’Occident, el periodista David Miró apunta que Espanya és un constructe cultural sòlidament establert: «el romanticisme va dur la Renaixença però també va crear el mite d’Espanya, un conglomerat forjat amb reis moros, toreros i gitanos (…) Espanya al segle XIX, era un tema que feia vendre llibres». Miró afegeix que no podem esperar comprensió ni complicitat si abans no es fa un esforç per desactivar la poderosa influència del mite (espanyol): «La causa catalana no és popular perquè amenaça un patrimoni que, per molt que pugui costar de creure des d’aquí, resulta simpàtic al món».
Els relats sobre Guifré el Pilós, Jaume I, el general Moragues, el Timbaler del Bruc, el president Macià, Quico Sabaté…, que ens han acompanyat, des de menuts, han jugat un paper cabdal: el passat indòmit que ens ha vertebrat com a poble. Atès que la nostra fortalesa narrativa no és comparable amb la hebraica ni amb la castellana, cal ser curós amb aquells universos que ens agermanen. Gerard Quintana, cantant, diu que la verdadera avantguarda és aquella que actualitza la tradició, la fa viva i ens commou en la consciència present des de la memòria ancestral: «des de l’arrel projectant-nos en el tronc del present per estendre les branques cap al futur».
