Seguint l’estratègia aliada de desembarcament massiu i en pinya aplicada a França durant la Segona Guerra Mundial, el PP i el govern de l’Estat –el govern de l’Estat i el PP– han pres posicions aquest passat de setmana a Barcelona. Amb munió de calibre divers, però tota ofensiva. Entre el rosari de barbaritats, excentricitats i agressions verbals que han deixat anar, l’anunci més espectacular ha estat el que ha fet el ministre d’Hisenda i Administracions Públiques. Cristóbal Montoro –en conversa amable amb l’autòcton seduït i lliurat Enric Millo– ha afirmat que a partir d’ara canviarà de mètode per deduir les balances fiscals, que ja no es diran així, sinó “comptes públics regionalitzats”. És a dir, el govern de Mariano Rajoy, si fa no fa, farà públic què paga i què rep de l’Estat cada espanyol, d’acord amb la província que ocupi. L’ocurrència recorda la fallida llei d’associacions polítiques que les corts franquistes van aprovar el 1974. Partits? Ni de bon tros, associacions! Balances fiscals? Ni pensar-ho, comptes públics regionalitzats! La veritat els fa por i els resulta massa incòmoda per abordar-la.
El cas és que fa només unes setmanes un altre ministre, el d’Exteriors, s’havia atrevit a avançar algunes dades quan la idea encara era de fer públiques vés a saber quines balances. José Manuel García-Margallo va incloure en el dossier de contra raons unionistes que va enviar a totes les ambaixades espanyoles que el dèficit fiscal de Catalunya en els darrers anys no arribava als 7.000 milions d’euros anuals, contra els 16.000 pel cap baix que addueix la Generalitat.
García-Margallo devia estar mal informat. O mal intoxicat. Deuen ser-ne molts més perquè a Cristóbal Montoro li hagi entrat el pànic a la veritat. Afirmen els analistes que només dos territoris dits autonòmics van ingressar a l’Agència Tributària més en concepte d’impostos l’any 2013 que el 2012: Catalunya i Madrid. Com que aquesta tendència s’ha mantingut i alhora les inversions de l’Estat a Catalunya incloses en els pressupostos de l’Estat del 2014 han estat insultants, el dèficit fiscal deu haver augmentat molt i encara augmentarà més. Tant que el ministre d’Economia no vol ni sentir-ne parlar. Només el nom l’inspira terror. A ell, que tant s’assembla a un actor de les pel•lícules de por clàssiques de la Universal. I ha decidit perpetrar una mascarada més. Afirma Cristóbal Montoro que ha arribat el moment de desmitificar la mentida de l’espoli fiscal. Vostè sí que és un mite, senyor ministre!
