Ara que Joan Solà ha rebut el premi d’Honor de les Lletres Catalanes els mèdia catalans s’han omplert de filòlegs amb receptes pròpies sobre com aconseguir que es parli més la llengua catalana, que de fet és una de les motivacions de Solà. Reconec que no conec la feina lingüística del professor Solà, només els seus articles setmanals a l’Avui que ara ha recopilat en el llibre Plantem cara on ell mateix admet que part dels seus plantejaments són discutibles perquè ell és un lingüista i no pas un sociolingüista.
Malgrat aquesta ignorància meva crec haver entès que el mètode que proposa Solà per protegir la llengua catalana i tractar-la igual de bé que el castellà és tenir un estat propi que enlloc d’atacar i discriminar el català com passa ara, el defensi. A Solà se li ha dit que Andorra demostra que un estat propi no és sinònim de salvar un idioma (els andorrans cada cop parlen menys el català), però Solà contesta dient que un país independent és condició necessària encara que no suficient per salvar una llengua.
Aquí a Holanda també tenen un estat propi i com a exemple a seguir no és dolent. No sé si és per aquest motiu però ningú et donarà les gràcies per parlar holandès(l’idioma més parlat a l’Europa occidental després d’anglès, alemany, francès, italià i espanyol), ni tampoc et demanaran que ho facis, de fet no tenen cap problema per parlar en anglès, idioma que domina tothom (també segurates, treballadors de supermercat, dones de neteja, cambrers i totes les feines poc qualificades). No els hi cal que la gent aprengui holandès, ja saben que la seva llengua subsistirà perquè malgrat ser innecessària per sobreviure és omnipresent als mitjans, al carrer i entre tots els holandesos, que la parlen entre ells malgrat poder renunciar-hi per fer-ho en anglès. Ara, si et vols integrar de debò hauràs d’aprendre holandès, idioma no necessari per viure però sí per a conèixer els holandesos. I és que Holanda és un país de pas i d’acollida, el síndrome anti-guiris que hem desenvolupat els catalans sobretot després dels Jocs Olímpics a Amsterdam el van desenvolupar molt abans. Ja als anys 80 es comentava que Amsterdam és una ciutat de guiris i de ionquis, de fet l’escriptor escocès Irvine Welsh va situar a la capital dels Països Baixos la segona part del seu best-seller Trainspotting. El tòpic diu que els autèntics habitants de la ciutat havien fugit a viure confortablement en cases i mansions de la rodalia. Potser per això els holandesos tenen fama de tancats entre els immigrants que s’han quedat a viure a Holanda, per aquesta capa protectora i separadora que han teixit per protegir els seus costums del torrent d’estrangers de tot el globus que hi arriben, ja que la seva situació al cor d’Europa i el fet que s’hi pugui viure sense problemes en anglès (cosa que no passa ni a Berlín ni a París, on alemany i francès són necessaris) fa propícia aquesta ciutat per empreses i organitzacions de tot el món.
No sóc partidari de comparar Catalunya amb altres països europeus i emmirallar-nos en ells (com Flandes, Lituània, Escòcia, Irlanda…), però Holanda segurament és un bon exemple a seguir a nivell lingüístic pels motius exposats més amunt. De moment però nosaltres els catalans (i valencians i balears també, si volen, ja que el que més al•lucina a gent de tot el món i sobretot als espanyols és que dins l’Estat espanyol hi hagi uns 10 milions de persones capaces d’entendre’s en un mateix idioma diferent de l’espanyol) tenim altra feina i ens hem de centrar de moment en allò bàsic. La situació és preocupant i ho demostra el fet que l’escriptor més venut en català, Quim Monzó, es guanyi la vida escrivint en castellà a La Vanguardia i hagi donat com a molt vint anys de vida al català.
