De portes endins, el país està de necrològiques amb la desaparició d’Emilio Botín i d’Isidoro Alvarez, president del Banc Santander i del Corte Ingles, respectivament. Dues figures importants del capitalisme autòcton que se’n van amb elogis generalitzats ( alguns segurament merescuts) però sense ni una sola crítica. En el cas del banquer de Cantabria, fins i tot, amb la visita del Rei a la sala de vetlla per donar condol a la família sense tenir en compte històries com l’adjudicació del Banesto que va concedir-li el governador del Banc d’Espanya, Luis Angel Rojo, dos anys després, nomenat conseller del Santander. O bé la investigació del cessament fastuosament remunerat del col·legues Anusátegui i Corcóstegui. O la distribució a Espanya dels productes financers de Madoff, l’estafador ara empresonat als EUA. O l’indult del govern de Zapatero al seu conseller delegat, Alfredo Sáenz, una mesura de gràcia que es volia acordar en una sessió del consell de ministres de tema únic in extremis l’últim dia de mandat i referit a exonerar una pena que el Tribunal encara no havia dictat per sentència. I, finalment, sense que l’agència tributària que Montoro dirigeix com si fos del PP i no de l’Estat, recordés l’herència de 2.000m. d’euros que Botín va rebre per transmissió “mortis causa” en un banc de Suïssa sense cap imputació ni multa del 150% que normalment s’aplica als altres mortals. Que ell amb un 10% ja va sortir del pas igual que Juan Carlos I va fer amb l’herència del seu pretesament pobre pare, Don Juan, Comte de Barcelona. Que ja recordem que la Corona va dir que tots hauríem de ser iguals davant la Llei, però es veu que les grans fortunes tenen butlla. I la successió prevista perquè a l’hora de la veritat, n’hi ha alguns que són més iguals que no pas els altres. En el primer cas, amb la filla Ana Patricia. I en el segon, aparentment amb el nebot Dimas, d’hereu de la gestió després d’haver-se presentat, cinc vegades, com a cap de llista de la Falange Española que no sembla precisament una bona escola per a aprendre a gestionar grans superfícies. Encara que no se sap mai fins a quin punt són inescrutables els designis de la divina providència. Recordin, si no, aquell dirigent del PSOE manxec que va ser ministre de Defensa i que sempre que tenia un micròfon al davant començava dient “mi padre era falangista” i que ara s’ha despenjat amb la vulneració del secret d’una conversa a l’Ambaixada de Portugal on ell va increpar Pascual Maragall per l’Estatut que, junt amb Alfonso Guerra, i d’altres van emascular amb el ribot del Tribunal Constitucional inspirat per un anticatalanisme ferotge. Tot plegat molt lamentable, però el més greu és que ara hagi fet públic que el Rei, present al sopar, el va aplaudir i es va pronunciar en termes idèntics als ara recordats 300 anys, després d’aquell tirànic i despòtic Felip V que, a Catalunya, només era el IV, perquè aquí no hi va regnar aquell Felipe el Hermoso. El pare de Bono es veu que no va ensenyar-li que del que diu el monarca en privat se n’ha de guardar el secret. Especialment, si la Corona pixa fora del test i s’expressa amb hostilitat i menyspreu contra el 16% dels seus súbdits. Eren, però, els temps en que l’inefable Peces Barba deia allò tan simpàtic de que “en 1640 nos equivocamos, porque teníamos que habernos quedado con Portugal y no con Cataluña”. Sí, buana!
Passem ara a veure, portes enfora, el que està passant concretament a Escòcia. Allà a la Gran Bretanya, que és un país civilitzat, estan en vigílies d’anar a les urnes a decidir democràticament si els escocesos per referèndum es proclamen independents o no. Allà la Reina no obre la boca, fa vestir el príncep amb la faldilla d’Escòcia, i ret homenatge als Royal Highlanders, que han desfilat tocant la gaita a tot arreu on hi hagué Imperi Britànic. De fet, inicialment, Londres va pensar que els independentistes perdien, però les últimes enquestes s’han equilibrat tant que, de sobte, els anglesos senten una gran preocupació. Tant que el Canseller de Finances, Osborne, i el governador del Banc d’Anglaterra, Carney, han declinat la invitació a la reunió del G-20 (club del països rics) que es farà a Austràlia aquesta setmana. No fos cas que, segons el resultat del plebiscit, pogués requerir mecanismes de transició sobre la lliura esterlina, la UE, el deute públic, els fons de pensions, el petroli, les bases de submarins nuclears, etc. En fi, tot allò que un divorci comporta necessàriament. Alguns poders fàctics, fan campanya bruta, perquè estàn realment preocupats. Per exemple, la petroliera BP és molt bel·ligerant, perquè a Escòcia no saben si tindran la garantia que ara els ofereix el Regne Unit contra una eventual nacionalització. També alguns bancs amenacen que no concediran hipoteques i crèdits i que marxaran cap a la City de Londres. O bé una cadena de supermercats avisa que, en cas de secessió, apujarà el preus. De moment, el partit de Salmond diu només que els bancs és millor que se’n vagin i deixin d’explotar el país per compte del capitalisme antisocial de la City de Londres. I que en cas d’apujar preus al comerç minorista, la cadena Tesco els rebaixarà, en canvi. En previsió de que també aquí es vulgui coaccionar els ciutadans catalans, potser valdria la pena anticipar-se anunciant el boicot a bancs i grans empreses que practiquin la coacció. A una reunió de la patronal valenciana en que es volia insultar i amenaçar els ciutadans de Catalunya, en Roig de Mercadona va frenar els exaltats i ell, que sempre ha dit que a la família eren franquistes de tota la vida, va dir “atureu-vos, que no ho veieu que són el nostre primer client”. I, en efecte, ho som per valor de € 4.300m., l’any passat. Un argument que no serveix per al president de la Rioja (boicot del cava) o pel d’Extremadura de nom Monago i de professió bomber, amb idees de ídem, però actuacions de piròman social.
Al món sencer hi ha gent poderosa que posen pals a la roda de les aspiracions escoceses. Tanmateix, els observadors, no s’adonen que la globalització comporta una reacció nacionalista i que la política neoliberal destructora de les classes mitjanes allunya els votants amb unes polítiques contràries a l’estat del benestar i capaces de provocar unes desigualtats cada vegada més grans. Dels escons escocesos a Westminster només 1 és conservador i els 40 laboristes s’inclinen més cap a la crida de la independència que podria comportar un model escandinau com el de Noruega, per exemple. És més, si guanyessin, potser el que quedés d’Anglaterra es plantejaria separar-se de la UE. De moment, ja ha fet la seva aparició el Partit de la Independència Britànica, encapçalat per Nigel Farage. Capitalitzen la por dels ciutadans afectats pels mercats oberts i confien trobar protecció en la identitat. En front d’això, les promeses de devolució i d’autogovern són vistes pels afectats com un acte desesperat d’evitar una fractura que no tindria camí de retorn. I quan s’arriba a aquest punt ni el protestantisme ni les forces armades serveixen ja d’aglutinant. I és que costa molt d’empassar-se allò de que junts anirem millor, si el punt de partida és que junts ens va tan malament que precisament volen separar-nos. Especialment aplicable al cas d’Espanya al qual fa indirecta referència el Premi Nobel d’Economia Paul Krugman que diu que Escòcia no es faci il·lusions de que, amb la independència, es convertirà en un Canadà més petit, perquè podria tenir la desgràcia d’acabar sent una realitat tan deficient com Espanya i, a sobre, sense sol i bon clima. Per reblar el clau, Krugman diu que sense un sistema federal, unes institucions de govern compartides o una integració fiscal i bancària allò que fa Espanya és una recepta per a un absolut desastre. Al revés del que ha aconseguit l’estat de Florida en la superació de la bombolla immobiliària, Espanya ha estat un gran fracàs. És el que diu el llorejat economista.
