El Ministeri de la Veritat

"Com amb els deu justos de Sodoma i Gomorra, no cal preocupar-se per la possibilitat que condemnar la mentida conduís a la censura"

Són paraules recents de la  Comissària d'Economia Digital de la Unió Europea, Mariya Gabriel, referint-se a la difusió a gran escala de fake news, propiciada per les plataformes digitals: Erosiona la confiança en les institucions, polaritza els debats, crea o profunditza tensions en la societat i solcava els processos electorals. En altres termes, perjudica greument l'opinió pública lliure i, per tant, la democràcia.

 

Dues reflexions em provoquen aquestes paraules, tot i que entorn d'una d'elles la Comissió mateixa hi ha respost quasi immediatament: la persecució de la mentida viral té com efecte col·lateral la instauració d'una mena de censura, justificada en tant que terapèutica, però censura a la fi. Si en el propi text de la Constitució espanyola sols s'exigeix de la informació, per tal de ser objecte de protecció, que sigui noticiable i veraç, quin sentit (moral) tindria demanar més? Perquè la veracitat consisteix en la diligent recerca de la veritat abans de la publicació de la notícia, entenent el legislador que demanar la veritat impossibilitaria la tasca periodística, pel fet de veure-s'hi sotmesa a l'espasa de Dàmocles de la diabòlica provatura sovint impossible. Tantes vegades ens preguntem on deu ser la veritat!

 

 

Però hem de recordar també que el periodisme navega en hores baixes i entre dues aigües igualment fosques: d'una banda per haver deixat que és vestís de periodisme d'investigació el que no són més que filtracions interessades (personals, de partit o de sistema); potser el cas Cifuentes apunta en aquesta direcció de manera esfereïdora, doncs crec que és difícil romandre tranquil on vídeos que s'haurien de destruir en setmanes han dormit anys en el calaix convenient. De l'altre, moltes vegades directament relacionada amb la primera, la degradació del periodisme pel fet d'haver deixat de contrastar abans de donar per vàlida (veraç) la informació transmesa. El cas de la sentència de "la manada" en seria exemple, però són massa tècniques les qüestions a què referir-se en l'argumentació.

 

Sense aquestes dues qualitats que el comprometen amb la veritat encara que sovint no la trobi, el periodisme ja no ho és. Per suposat no critico la línia editorial de cada mitjà i la tendència ideològica de cada agent periodístic, però resulta paradoxal que la Comissió es preocupi pels fakes de les plataformes (al cap les emeten subjectes privats i la gent és ben lliure –en el fons esclava- de deixar-se enganyar per trols, gurus, youtubers, o influencers), i no de la degradació creixent d'un periodisme atrapat entre la necessitat personal de pagar la hipoteca i l'avarícia de diner i poder dels grups de comunicació on treballen. Per la qual cosa, com amb els deu justos de Sodoma i Gomorra, no cal preocupar-se per la possibilitat que condemnar la mentida conduís a la censura; perquè tampoc hi hauria qui posar al capdavant d'un hipotètic i inversemblant Ministeri de la Veritat.

 

Comentaris