El passat mes de novembre (un dijous dia 19, per ser més exactes) creia que somiava despert a Princeton tot escoltant a Romano Prodi davant d’una audiència d’un bon centenar de professors, estudiants i públic divers. El senyor, perdó, el professor Prodi parlava i parlava, amb el micròfon a punta dels llavis, en un to perfectament inintel•ligible.
No, no creguin, el problema no era el seu anglès, gramaticalment correcte, sinó la veu, de fet, un fil de veu. Al sopar en petit comitè que va precedir la conferència, el to era igualment incomprensible. “Està refredat?”, li vaig fer al cònsol italià de New Jersey. “No, no”, em va explicar un dels veïns de taula, potser el cònsol mateix, “la veu sempre l’ha tinguda així; tan baixa que gairebé no li surt del coll”. Un defecte de cordes vocals, m’imagino. A taula a penes podíem concentrar-nos en atacar els nostres plats: tots, ho vaig detectar al cap d’una estona, teníem els caps fent un angle de quaranta-cinc graus vers Il Professore i, gradualment, les nostres orelles s’havien anat allargant, fins agafar forma d’antena. El professor Prodi, la cara una mica grisa, el nas aixafat, les ulleres grosses, deia coses a raig, desintegrades. Després, parava, mirava el seu Blackberry, que brunzia intermitentment, deixant-nos a tots penjats en un silenci de segons que passaven com a segles.
A la conferència general, els organitzadors suaven sense parar. Com que la veu era tan baixa, el públic havia quedat aixafat contra les cadires. Li van canviar el micròfon vàries vegades. Ho van provar amb micròfons fixes, amb micròfons mòbils. Res. Il Professore es passejava per la tarima tot rosegant una poma groga (el micro) i descabdellant un rosari de paraules difícils de mastegar. (Com que jo era a primera línia de foc, vaig poder captar el missatge, sobretot quan movia el micro mig centímetre cap enfora.)
Semblava l’antiheroi. I, de fet, era l’antiheroi. El to, burocràtic. Les idees, les de sempre. Europa, la solució de tots els problemes. La centralització, l’única sortida. El perill xinès. Els ideals democràtics. Europa, el mercat més gran del món. Turquia, a dins. El neoliberalisme americà. La globalització salvatge que cal civilitzar. Etc, etc. (A mi només em venia al cap una Itàlia feta un embolic. I la intervenció ianqui a Bòsnia. I la decisió, consensuada, a Washington, entre Bush i el partit demòcrata, en plena campanya electoral, de gastar el que fos i baixar els tipus d’interès fins on calgués per superar la crisi. Tot en qüestió de dies. Fets i no paraules, li diuen a això, a Catalunya.)
Llegeixo al diari comtal i d’avantguarda de Catalunya (diumenge dia 21 de març, secció d’Economia) que el professor Prodi és un acadèmic brillant, amb una carrera política espectacular. No li conec cap publicació. I sembla que la seva carrera va fer aigües davant d’un polític tan impresentable com Berlusconi. Hi ha moments baixos en la vida d’un país: haver de triar entre Il Professore i Il Cavaliere devia de ser equivalent a morir dessagnat dins d’una urna electoral. La gent es pregunta com un personatge com l’actual primer ministre italià pot ser això, el primer ministre italià. La resposta deu ser que l’alternativa és encara pitjor. Em fa mal l’estómac quan escric això.
També llegeixo al diari comtal i d’avantguarda que el senyor Prodi ha passat a fer de professor d’una escola de negocis amb presència a la Xina i que les seves primeres classes van tenir un èxit aclaparador entre els homes de negocis de la Xina. M’ho crec. Fa uns quants anys la Universitat de Waseda a Tòquio em va convidar a fer-hi unes conferències. Al costat tenia el traductor simultani. No exagero si explico que a cada frase (i jo les feia curtes) havia de parar perquè el traductor passés a explicar-ho en japonès. Ho explicava amb una claredat meridiana (suposo) perquè tothom bellugava el cap amb una seguretat i un entusiasme deliciosos. No he tingut mai alumnes tan atents i disciplinats, ho prometo.
I, ara, em preguntaran, els lectors singulars que han arribat fins a quin punt, “per què ens explica tot això? Per què sembla tan preocupat, senyor Boix, per aquesta columna en forma de gerundi?” Per dues raons.
Primera, perquè llegeixo a la mateixa columna paraules encomiàstiques cap a la Xina i el seu Partit Comunista, que, té, com a màxima preocupació, l’estabilitat social que només s’aconsegueix amb justícia i equitat. Com es pot dir això d’un país que censura Google? D’un país amb 150 milions d’emigrants rurals que perden els seus drets civils i polítics quan marxen a les ciutats? D’un país on la renda de Xanghai és catorze vegades més alta que la renda de les províncies més pobres? D’un país que ocupa i oprimeix el Tibet contra la voluntat dels seus habitants? D’un país on no existeix llibertat religiosa i de pensament?
Segona, perquè el nostre petit país es troba ofegat per una estructura mental encongida, de pensaments absurds, de falta de perspectiva, de capacitat de pensar lliurement. Aquest és, al meu entendre, la barrera més extraordinària per a poder progressar. I encara no sé quan se’n sortirà, el país, d’aquesta teranyina.
