Allò que anomenem procés va començar des del poble i s’acabarà amb el poble. És una evidència i convé que tothom ho tingui molt present, sobretot en moments convulsos com els que vivim i, també, davant d’unes eleccions que poden ser les més estranyes que mai hàgim viscut. En general, això és així perquè molt sovint les reivindicacions socials sorgeixen primer en el si de la societat civil i, més tard, les estructures dels partits polítics les assumeixen i les fan seves. La política hauria d’estar sempre al servei de la ciutadania i no al revés. En conseqüència, caldria assumir que els partits haurien de tenir i imposar-se la capacitat de reaccionar de manera més ràpida, àgil, generosa, coherent i fidel al mandat popular. Haurien, també, de saber escoltar quina és la pulsió concreta que hi ha al carrer i, finalment, actuar conseqüentment.
Durant tot el procés sobiranista els partits han estat prou obedients i disciplinats amb els designis del poble. Però quan haurien hagut de fer el mateix en convocar-se unes eleccions il·legítimes per al 21-D, aquesta lògica no s’ha imposat. Les 500 mil signatures electròniques a favor de la llista unitària i les 55 mil recollides a mà per crear una agrupació d’electors, més el 86% dels vots dels socis de l’ANC a favor de la mateixa idea i la petició del president Puigdemont haurien d’haver ajudat a trobat una fórmula unitària. Però ni això, ni la generositat del PDeCAt, ni el manifest de Poble Lliure, ni la carta de Jordi Sanchez des de la presó no han estat suficients com perquè tots els partits independentistes abandonessin els interessos particulars per tornar a bastir un front comú i així fer front a l’enemic que aplica el 155, reté presos polítics i retalla els drets civils, socials i polítics dels catalans i catalanes sobiranistes. Al contrari del que hem fet fins ara, es veu que és més fàcil batre’s amb el company de cel·la o de carrer que no pas amb un Estat que ens vol rendits i humiliats fins a les darreres conseqüències.
Servidora hauria preferit una llista unitària per poder guanyar amb una majoria espectacular de vots allò que l’Estat espanyol només pot guanyar amb la vulneració de les regles democràtiques bàsiques, la repressió i la violència. Hauria preferit, al mateix temps, veure tots els amics que tinc en els diferents partits polítics treballant plegats per defensar la nostra República, les nostres institucions i el nostre govern legítim i per treure els presos polítics de Meco, Estremera i Soto del Real. I és que, més enllà dels resultats en vots, que estic convençuda que seran molt bons, una acció conjunta hauria dignificat encara més la lluita, hauria exaltat la sobirania, hauria donat més valor a la llibertat i hauria fet veure millor la necessitat de fer el procés constituent. També hauria estalviat rivalitats i dissonàncies. La unitat hauria estat el missatge més potent que podem donar a l’Estat espanyol i al món sencer.
És per això que m’ha provocat tristesa veure que diversos partits no hagin sabut ser disciplinats i que no hagin fet la lectura correcta del mandat ciutadà. Han fet el contrari. Han avantposat les seves ambicions de partit que, per legítimes que siguin, no haurien d’haver entorpit el que reclama la gent, que és anar units. Vivim una emergència nacional que ens obliga a assumir grans sacrificis, als ciutadans i als partits. La ciutadania ho va entendre fa molt temps i, en canvi, no tots els partits han estat capaços de jugar-hi.
Tanmateix, i com que les pantalles del procés avancen tan ràpid, cal buscar virtuts allà on a vegades no n’hi ha. Ara és el moment de restituir la democràcia a Catalunya, d’anul·lar els efectes nefastos del 155 i d’avançar. El president Puigdemont ho ha entès i, per això, des de l’exili de Brussel·les ha decidit fer el que no volia fer, que és repetir com a candidat a president de la Generalitat. Ja l’era, fins que el govern espanyol va destituir-lo. Ara ha decidit encapçalar una llista transversal, plural i diversa que pretén retornar la il·lusió a aquelles persones que ja havien decidit no votar perquè no estaven d’acord amb l’existència de tres llistes. Votar Puigdemont és votar per recuperar el president legítim. Aquesta és la via, la directa, la transparent i la que evidencia tot el que el 155 ens ha manllevat. Junts x Catalunya, amb el president al capdavant, és la llista que millor garantirà el mandat del poble que sap el que vol i que sap cap a on va. Destí final: la República. Tothom haurà de triar. Servidora ja ho té clar.
