El partit d’Espanya contra Paraguai em va enganxar a la Jonquera, en un comiat de solters mixt que vam celebrar en una casa de colònies. Durant les hores abans del partit vaig anar temptejant el terreny per veure el pa nacional que s’hi donava, per veure si podria reclutar un grepúscul català que m’acompanyés a l’hora del partit. Hi havia a la festa dos nois madrilenys i calia tocar una mica la pera. Més encara perquè un d’ells m’havia dit -després d’exposar els motius pels quals jo havia d’anar amb Espanya, com ara que sóc espanyola-, que si mirava el partit no podria cantar els gols del Paraguai. Li vaig dir, molt amablement, que cantaria els gols de qui em donés la gana i amb la intensitat que em donés la gana, que només faltaria.
De les prop de quaranta persones que hi havia -la immensa majoria catalanes- cap d’elles va voler allistar-se al meu exèrcit de contraatac. Només vaig trobar la complicitat de dues noies que van donar-me tot el seu suport moral -entre elles la núvia- però que van deixar-me ben clar que ni tan sols la seva dignitat nacional faria que passessin el suplici de mirar un partit de futbol. La resta de reaccions poden dividir-se en dos grups. Un és el de les persones que van dir-me sense deixar lloc a cap mena de rèplica que animarien Espanya perquè se senten catalanes però també espanyoles. Combinació que a mi em costa d’entendre perquè cada cop és més evident la seva incompatibilitat però que en tot cas és legítima. Amb ells no vaig insistir, doncs. Quin sentit tindria? Quin dret tindria, jo? Ells en canvi sí que volien fer-me canviar de parer, que m’ho repensés, jutjaven la meva postura i en certa manera els molestava, “dona, no s’ha de ser així, tampoc”.
El segon grup de persones van reaccionar amb un argument que he sentit molt durant aquestes setmanes, fins i tot en boca de Joan Laporta. Anem amb Espanya no perquè ens hi sentim identificats sinó perquè hi ha molts jugadors dels Barça. Quina gran estupidesa! Quan la selecció espanyola guanya, el triomf és del símbol i de tot allò que representa, no dels jugadors. Els jugadors són només una circumstància conjuntural, els soldats de torn que defensen un sentiment que està per sobre d’ells i per sobre del seu temps concret. No compta qui porti la samarreta, compta la samarreta, el motiu, el què. És precisament per això que el Barça és més que un club, és precisament per això que representa una identitat pròpia més enllà de la nacionalitat dels jugadors, i és precisament per això que m’estranya i em dol que en aquest cas Laporta i tants altres catalans s’hagin apujat al carro d’aquesta ingènua microvisió del futbol.
En resum, estava sola. Vaig decidir que si no em podia divertir una mica, no tenia cap sentit fer la guerra, així que vaig passar l’estona amb els qui no aguanten el futbol. Quan el partit va acabar, els dos madrilenys, que eren del Madrid però anaven com bojos corejant noms de jugadors del Barça -ho veus?-, desbordats per l’eufòria van anar a banyar-se a la piscina i a fer l’animal amb banderes d’Espanya. Van voler arrossegar els altres espectadors a fer el mateix però aquest cop van ser ells els qui no se’n van sortir. Així, mentre ells rebentaven de goig, tots els altres ja érem a taula per sopar. Cap alegria especial ni cap comentari sobre el partit. “Potser la cosa no està tan malament, vaig pensar”.
