El meu país és tan anormal

"El meu país és tan anòmal, aberrant, irregular, estrany, desusat... Va, fot-li gasto: boig, dement, pertorbat, malalt"

A veure, a veure. El meu país és... Tralarí, tralarà el diccionari me'n vaig a buscar. Mira, aquí. El meu país és tan anormal! El meu país és tan anòmal, aberrant, irregular, estrany, desusat... Va, fot-li gasto: boig, dement, pertorbat, malalt. El meu país es tan anormal que només passen dos pel•lícules a totes les sessions. I de per vida. Guaita.

NO SIN MI LENGUA
Interior taxi. Nit.
JO, un jove atractiu, intel•ligent, farcit de duros i de milions de coses més, vaja, un ésser perfecte, està al carrer i fa senyals per aturar un taxi després d'una nit súper sònica al costat de dos-centes senyoretes exuberants (rosses, morenes, panotxes, grogues, verdes...). D'aquí la rialla de tall de meló (oh, clar, què et pensaves?). De seguida s'atura un taxi que el condueix un altre jove autòcton de la mateixa edat i educat en democràcia.
 

JO
Bona nit. Vaig al carrer dels Geranis Descol•locats
TAXISTA
Como?
JO
Al carrer dels Geranis Descol•locats
TAXISTA
No te entiendo
JO
Sí, al carrer dels Geranis Descol•locats. CARRER. Posa'm una C, posa'm, una A, posa'm una doble ERRE, posa'm una E, posa'm una R i... Carrer!!!!!
 
El taxi arrenca com una guineu nocturna a la caça de conills adolescents sortint ebris d'una discoteca.

TAXISTA
Te dejo a la derecha o a la izquierda
JO
A l'esquerra
TAXISTA
A la queeehhh?
JO
A l'esquerra
TAXISTA
Quieres decir a la izquierda?
JO
Vull dir a l'esquerra
 
El taxi s'atura. Al costat del semàfor. JO paga, obre la porta i desapareix xano-xino-xuno per un carrer fosc com la gola d'un llop trufat de caries i que ha menjat un arròs negre amb salsa de pop que va viure dins dels dipòsits d'un petroler iraquià. El taxi surt disparat amb la fogositat farolera d'un rapinyaire que aspirar a ser pilot de coets federals de l'antiga URSS

FI

Segona pel•lícula. Va, no se m'entretinguin! Comença, comença...

TOMA LA LENGUA Y CORRE
Interior pastisseria. Dia

JO entra amb cara de necessitat. Té neguit, se li veu a la cara i als gestos. Es mou espasmòdicament, sua, baveja. JO vol comprar un croissant (coi, perquè sí, perquè em ve de gust, perquè també tinc capritxos amb forma de banyes). Mira i remira el mostrador i localitza l'exèrcit de croissants. Al mateix moment també entren una FAMÍLIA. És un matrimoni d'uns seixanta anys llargs –aspecte saludable. Ben vestits. Ella enjoiada i maquillada- i un home d'uns quaranta que deu ser el seu fill –també ben vestit i olor de colònia i ulleres de sol cares però típiques de classe mitjà- parlen en català i dubten de si un vol una ensaïmada, l'altre un croissant de xocolata, o potser una pasta de crema... Els tres van repassant i anomenant tot el que veuen davant els seus ulls. La NOIA de darrere del mostrador és llatinoamericana.

JO
Bones. Un croissant, sisplau
NOIA
De mantega, o de xocolata?
JO
De mantega
Ella li embolica el croissant.
JO
Quant és?
NOIA
Un euro

JO paga i obre la bossa per posar la cartera. Mentre, LA FAMÍLIA que parla català, que ha sentit a JO parlar català, que ha sentit que la NOIA parla català s'apropa al mostrador i diuen...

FILL FAMÍLIA
Mira, nos pones un croissant, un pastelito de manzana i un donut. Va bé, mama? (tot amb accent de hablo-castellano-pero-no-puede-dejar-de-notarse-que-soy-catalán-oi-que-me-entiendes?)

MARE FAMÍLIA

Ai, no Pere, ara m'estimo més una ensaïmada.

MARE FAMÍLIA
(dirigint-se a la NOIA)
No, no, señorita a mi póngame una ensaimada (el-mismo-asento)

ELLA

Así és un croissant, un pastelillo de manzana i una ensaimada (i que coi volíeu? Què parlés català? Si ja veu que és inútil!?)

JO surt de la pastisseria i no para de trencar-se les banyes: les del croissant i les metafísiques. I pren una decisió existencial: Nyam-nyam. Almenys el croissant alimenta.

FI

Això és tot, amics. El meu país és tan anormal!!! Tan anormal que això no és cap pel•lícula. És real. Literal. Així és cada dia. Ho voldràs sentir o no ho voldràs sentir, però és així. Així, per què dius que no? No vam quedar que busquem la veritat? Clar, JO m'he de fotre, JO he de permetre que no m'entenguin, però que m'entenguin a mi no cal. ELL, sí. JO, no. Aquesta és la democràcia. La democràcia de l'ELL. Model democràtic basat en uns sí (castellà), els altres (català), no. Mira que curiós. Segons el Servei de la Veritat Estadística (SVE) es dóna en un 99,9% dels casos.

El meu país és tan anormal! Que vinguin els de Lobotomies Sense Fronteres (L.S.F.) i ens obrin la closca amb una serra elèctrica i ens cusin amb fil de pescar sucat per larves de vida intel•ligent. Per què canviem de llengua? Per què? Per respecte? Per educació? Per... No vam dir que estem a favor de la veritat? Dons canviem de llengua per por, per complex de inferioritat, perquè ui, ui, ui. Fa pupa.

El meu país és tant anormal! Però tan! Que només voldria que es reconegués que és anormal. Però anormal de la nissaga dels anormal de tota la vida. Dels anormal de la Terra a la Lluna. Anormals S.A. Només voldria que reconeguéssim que som anormals. Només voldria que no continuem jugant a ser normals quan som anormals. Si ets anormal ets anormal. L'anormal no és normal. Si l'anormal fingeix ser normal passa allò: que ningú saps què-qui ets. Perquè ningú sap si ets normal? anormal? Perquè tu creus que a la meva amiga (ens vam conèixer als 9 d'anys, a uns campaments a la Vall de Cardós i hem continuat pescant junts des de aleshores) Llúdriga la confonen, amb un mamut siberià? Doncs no! Però és que la Llúdriga tampoc vol ser Mamut, i al revés igual. A la Llúdriga, Llúdriga i al Mamut, Mamut. Doncs això: clar i català.

 
 

Comentaris