El meu gat moderat

"Gaziel torna estar molt de moda perquè diuen que tornen els moderats. Gaziel sempre és molt moderat, com un lluç congelat"

Hola, diria que, almenys, personalment no ens coneixem. Sóc el gat d'en Francesc Canosa. Sí, sóc jo. Sóc el que ho escric tot. Ja veuen, m'esllomo com un estruç grafòman, i em paguen amb mitja miserable cua sintètica de rata per article i un didal de ratafia. Estic tan explotat que ja no sóc gat: sóc mil trossos de gat. Ja ho diuen: "gat que escriu no en té ni per pagar el niu". Puta vida! Ja n'hi ha prou! Avui he fotut cop d'estat. Gat borroka: avui marramau i nyauuu. Avui escric en primera persona, que sé del que parlo, és el meu tema: Sóc el gat mesurat, suavitzat, contingut, calmat, abacallanat, anguilejat, bicromat, biconjugat.... Sóc el gat moderat.

Nascut en el bressol de la moderació vaig aprendre a canviar de llengua per educació. Tot i parlar el mèu-meu, em passo al miau-miau, no fos cas que algú trobi que li falto al respecte i pugui ofendre els seus bigotis. Caçador des de ben petit: una ratolí, una voliana, una sargantilla, o si cal un mamut. Vostè demani que jo li porto el jalo. Jo el caço i m'arrisco i me'l fan repartir per decret llei en mil bocins: set-cents cinquanta pel gat miau-miau i dos-cents cinquanta per mi: és el reconegut i estimat dèficit animal. Tot són avantatges de ser un gat moderat: si s'incompleixen les lleis vers la meva persona jo no puc fer res. Com a gat mesurat m'he de ponderar: així és la llei. Ja se sap, feta la llei, feta la rampa. Amb raó, o sense raó, el gat a la presó. I tal i tal... La Llei, pel rei, pel gat, el fetge escaldat. I tal i tal... Com que sóc temperat visc congelat al congelador: quiet, sobri, mimètic amb l'amic bistec i amb la barra de pa. Sóc siberià: blanc, callat, i agermanat amb el poble liofilitzat.

Com que sóc un gat moderat llegeixo autors moderats. Ara Gaziel (Agustí Calvet), mític director de La Vanguardia dels anys vint i trenta del segle passat. (els recomano en aquest sentit el recull d'articles que ara ha edita el col·lega Jordi Amat). Ara torna estar molt de moda perquè diuen que tornen els moderats. Gaziel sempre és molt moderat, com un lluç congelat: "el caràcter espanyol és una barreja de visigot, d'alarb i de jueu, recuita amb una salsa negra i espessa, de fanatisme catòlic africà, no gens europeu". L'art de la circumspecció. Per ell Espanya és com l'Islam: "un imperi religiós-militar". La destresa de la contenció. Igual quan explica la "baixesa" d'aquella brillant intel·lectualitat espanyola sucumbint i fent joc al franquisme: Ortega y Gasset, Marañón; Azorín, Gómez de la Serna.... Dosi de mesura. Cal dir-ho tot en el seu terme mig, "La guerra civil d'Espanya, el 1936, varen provocar-la d'una banda, la ineptitud governamental de les esquerres espanyoles, mediatitzades progressivament per l'anarquisme social i el filosovietisme polític; i, d'altra banda, el tancament obtús de les dretes, sorrudament reaccionàries, davant el regim republicà, preferint a l'esforç de temperar-lo el risc de destruir-lo". Vaja, la calma que sempre s'ha explicat. La que hi ha entre Catalunya i Castella, "d'aquí ve, precisament, el mal borràs d'Espanya: la impossibilitat de fondre, o almenys d'equilibrar, aquestes dues grans realitats antagòniques. Ni Castella és capaç de posar seny ni Catalunya de segregar heroisme. Castella domina i dominarà amb facilitat tota Espanya, però no ha dominat ni dominarà mai del tot Catalunya". Tot molt mitigat, perquè "Catalunya és com una ànima en pena", "absorbida entre Espanya i França". No hi ha res a fer segons el mesurat Gaziel, "Mai els pobles no catalans d'Espanya no voldran ni podran reconèixer la nacionalitat, la personalitat catalana, tot i ser clara com l'aigua. I ella per si sola, és, de passada, tan feble, tan minsa". Més que moderats... acabats.

Tot això i més escrivia Gaziel durant la part més extrema de la seva vida. Els anys del franquisme, els anys de l'exili interior. Allunyat de tot. És el darrer Gaziel. El que camina cap als seus darrers dies. El que, per primer cop, en ple franquisme, i a Madrid, escriu en català. Tota la seva obra assagística. És quan moro que hi veig clar: "El cas - certament curiós, potser- és que, havent jo, tota la vida, escrit més o menys, però forçat a fer-ho en castellà gairebé sempre, ara que finalment sóc lliure de fer-ho en català, escric amb més delit que mai. I quan la majoria dels homes que naveguem pel món, si arriben a l'hora més aviat solitària i foscant on jo avui em trobo, pleguen veles i cuiten a fondejar en algun recer definitiu, a mi, en canvi, m'ha entrat una fal·lera boja de tornar mar endins, que em fa com una mena de rejovenesa estranya. El secret n'és aquest: que fins ara, en plenes vellors, no m'havia estat concedit de satisfer el desig més gran de la meva vida, amagat dintre meu des de la mateixa infantesa, sempre contrariat i decebut. El desig de poder escriure en català, plenament, sense destorbs i noses".

Ja ho veuen, Gaziel és moderat perquè està acabat. Toca fons i troba, se n'adona que és... català. I ja s'ha decantat. Ja ha triat. En aquest empat etern Catalunya-Espanya, algun dia s'ha de desempatar. No hi ha més. Recordin: "Mai els pobles no catalans d'Espanya no voldran ni podran reconèixer la nacionalitat, la personalitat catalana, tot i ser clara com l'aigua. I ella per si sola, és, de passada, tan feble, tan minsa". Moderat és acabat. Si estem acabats només queda tornar a començar. O una cosa o una altra. I triar és opinar. Ja ho saben: jo sóc gat i no sóc toro. Que no els enganyin: un gat és un gat i un toro un toro. I el conte si que és acabat.
 
 

 
 

Comentaris