El meu gat llegeix Kafka

"Hem d'estar preparats per uns atacs in crescendo, intensos, per terra-mar-aire. Són els discursos apocalíptics, post nuclears, les amenaces, les mentides"

El meu gat i jo anem pels pobles. Treballem en un projecte únic. No s'ha fet mai. És un projecte d'aquells que se'ns dóna tan bé: els anomenem inutilitat il•lusionant. Som tan desgraciats que si algú ens proposés caçar somriures furtius en cares fidelment tristes nosaltres ens passaríem hores i hores de guàrdia amb el tele objectiu de la nostra mirada. Bé, no puc donar més detalls del nostre propòsit. Tenim serioses sospites que ens espien. Qui? Bé... tot és culpa del meu gat i la seva addició a l'aiguardent d'arengada. Això ho explicarem un altre dia.

Ara caminem per pobles horitzontals. Apamats com una mà oberta. Carrers on només xerrica una persiana cada quatre hores i trenta-cinc minuts. Gira la cantonada un gat escuat. Ranqueja. Corre el meu gat com una ambulància del SEM. De la seva gavardina màgica -que li va pispar al Doraemon un dia que anava begut- en treu una pròtesi de cua feta amb pèl d'esquirol dels Boscos de Trescan. Li empega. I després li ofereix la petaca i comencen a beure com camarades de la solidaritat de la desesperació. Jo miro el carrer en 360 graus. No sé: unes deu cases a banda i banda. Quatre o cinc estelades. Estem tan acostumats que ens semblen invisibles. Per mi és el gran fenomen. Inaudit, insòlit. Històric. Des del 2012 milers de catalans no han despenjat la senyera, l'estelada de les seves cases. El verb és depenjar. Un país ionqui del coitus interruptus per primer cop es manté fidel a un acte. De tan vistes no les veiem. Estan allà. Passes pels pobles i viuen com camaleons. Es confonen amb la pintura de les façanes, amb el ferro rovellat de les baranes. És impressionant. Però és alguna cosa més: mai de mai els pobles, les comarques, el territori havia influenciat Barcelona com ara. La capital ha xuclat històricament el material humà i espiritual dels pobles. Ara és al revés. Els pobles són el bumerang d'aquest procés. Caldria organitzar autocars per tota aquesta gent desinformada de Barcelona que xerra i no sap que collons diu perquè no té punyetera idea de res. I menys del seu país. Vigileu amb els pobles. Hi ha el silenci de l'abans de tot. Hi ha un xup-xup de fricandó de la padrina connectada a internet. Nyiiiccccc... El grinyol de cada quatre hores i trenta-cinc minuts.

S'obre una porta de fusta envernissada als anys setanta. Surt una dona hòbbit. Padrina amb permanent de fot un mes. Rebeca color beige que no la desintegraria ni el Challenger. Espardenyes de dues-centes pessetes (ho dic bé) que ni Einstein entendria com és que no estan físicament foradades. Surt amb un somriure de bruixa bona. Però no sigueu rucs: no et descuidis perquè et converteix en granota alopècica i bòrnia només gratant-se l'orella. Surt perquè els porticons de les cases són el sistema de seguretat i vídeo vigilància més eficaç que hi ha d'aquí a Saturn. M'ha vist mirant les cases. Guaitant les banderes. I ha sortit per a veure si m'ha de transformar en granota.

-Mira la bandera? (té una estelada a la barana presidida per uns geranis pinxos com una primavera)
-Bé, sí, mirava per aquí... (puc ser molt inútil jo!!)
-La tenim de fa temps.
-Aha.
-Doncs ja deu fer dos anys. Què comptes banderes tu? (i riu com la bruixeta que està a punt de mudar-me en granota)
-No, no... caminava per aquí (nivell!!!)
-Vam dir que no la trauríem fins la independència
-Aha (i ara em surt, em surt). I vostè aguantarà fins al final?
-M'hauran de venir a casa a treure (i riu, riu amb aquell somriure de vareta màgica que en qualsevol moment es pot transformar en un Xas!!! Granota alopècica i bòrnia a la cassola)

Ens diem un adéu d'aquests de secà. Sento tancar la porta darrere meu. Li foto un crit al gat que ja estava fotent tractes per dur licor d'arengada al poble. Pugem al cotxe. Condueix ell. Obro la guantera perquè nosaltres anem amb mapes de paper per trobar els llocs. Cau tot: una capsa de bombons de ratolí, una serra elèctrica en miniatura, un bisturí làser... i un llibre. L'agafo. És La metamorfosi l'arxi conegut relat de l'escriptor Frank Kafka. Per què el vol? "Estem a la fase metamorfosi", em diu el gat menant el volant amb una pota. Com?

Segons el meu gat aquí està la cosa. Ha començat La metamorfosi: l'angoixa, l'opressió, la ridiculesa. Bé, Espanya l'ha començat. Hem d'estar preparats per uns atacs in crescendo, intensos, per terra-mar-aire. Són els discursos apocalíptics, post nuclears, les amenaces, les mentides. Un dia és la pseudo misteriosa declaració d'uns empresaris alemanys en contra del procés i un altre dia pot ser que Elvis Presley ressusciti i digui que si Catalunya és independent el rock&roll morirà. Molt encertadament en Francesc-Marc Àlvaro en diu nivell Defcon 3. Tot anirà a molt més. A molt, molt més. El meu gat creu que l'objectiu és convertir Catalunya en el protagonista de La metamorfosi kafkiana. Ja saben. O els sona. O els hi refresco. Un bon dia Gregor Samsa es desperta i s'ha convertit en un insecte. El primer mal de cap és que no pot anar a la feina. La seva família se n'adona. Perquè clar... qui manté a la família? Gregor Samsa. Els pares, la germana espantats, horroritzats. Un monstre. I a més... ens quedem sense el seu sou. L'ignoren. Els repugna. L'insulten. Ell té cos d'insecte... però té el cor, la ment, humana. Emmudit. Avergonyit. S'enfila per les parets. Només la seva germana li porta una mica de menjar: el just perquè sobrevisqui. Tites, tites. S'escapa de l'habitació. El pare el persegueix per matar-lo. Gairebé acaba amb ell. Torna a l'habitació. Porta tancada. Cada dia està més dèbil, més pusil•lànime. A fora li diuen de tot. Esperen que desaparegui. Fins i tot la seva germana dimiteix. Ja no li porta menjar. I mor. Desnodrit. Abandonat. Trist. Ens volen convertir en un insecte de Kafka. Ens volen arraconar a casa, a una habitació. Totes les mentides són perquè ens debilitem. Perquè el nostre cos fictici i artificial s'acabi menjant la nostra ment real, veritable. Perquè ens convertim en un ridícul, insignificant, minúscul insecte. Caurem en la trampa? Aguantarem? Aquesta és la pregunta que sempre em faig. Aguantarem com deia la padrina de somriure de bruixa bona fins que la vinguin a buscar a casa? Preguntem-nos si aguantarem tot el que ha de venir. Ens ho hem de preguntar. Aquí rau. Però....

Fins i tot. Sí, fins i tot si acabem com l'insecte de Frank Kafka han de saber una cosa important. Un altre escriptor també súper conegut: el rus Vladímir Nabokov va estudiar a fons Kafka. Al seu assaig sobre literatura europea Lecture on literature diu una cosa no massa coneguda. Amb què es va fixar Nabókov? Amb l'insecte. El rus era un aficionat als bitxos. Un entomòleg endiumenjat però obsessiu. I què descobreix? Doncs que Kafka sempre escriu que Gregor Samsa es converteix en un insecte. Així en genèric. Sense especificar. El que en alemany es diu "ungeziefer". Però, però... Nabókov estudia minuciosament aquell insecte i veu, veu que era un coleòpter. I probablement tenia ales però això ni Kafka ni Gregor Samsa ho sabien. Podia volar. Podia pirar. Podia marxar. Recordem-ho. Fins i tot a la fase insecte recordem que som un coleòpter. Que tenim ales, que podem volar: com totes les senyeres i estelades que fan volar Barcelona i tot el país.

 
 

Comentaris