Interessant, l’argument de José Montilla per justificar la seva oposició i la del PSOE de Catalunya al sistema de llistes obertes com a element clau de la futura llei electoral. Interessant perquè constitueix, per si mateix, la viva expressió de la impotència. Diu Montilla: “No sóc partidari de llistes obertes perquè aquest sistema no necessàriament selecciona les persones més capaces. […] De vegades hi ha gent que obté un escó per altres mèrits”. És a dir, que, segons el senyor Montilla, els catalans no estem preparats per escollir els nostres representants polítics. Ell, en canvi, sí que ho està, cosa que l’emparenta amb José María Aznar quan, després de patir una derrota electoral al País Basc, va dir que aquella societat no estava preparada per a una victòria del seu partit. L’arrogància, ja ho sabem, no té sentit del ridícul. És l’arrogància d’Aznar i Montilla. El primer menysprea el País Basc, el segon menysprea Catalunya. Són dos governants amb un sentit absolutista de la vida, dos governants que no sols odien la dissidència sinó que també menyspreen la capacitat intel•lectual de la ciutadania.
Però parem atenció en l’aversió de José Montilla i del seu partit a les llistes obertes. Tots dos afirmen que aquestes “no necessàriament seleccionen les persones més capaces”. D’acord, no sempre. I què? No podríem dir el mateix del sistema de llista tancada? No podríem dir també que les llistes tancades no necessàriament seleccionen les persones més capaces? És clar que ho podem dir, perquè és una obvietat. La diferència entre el sistema obert i el sistema tancat és que en el primer l’elecció la fa la ciutadania, que és la que paga, i en el segon la fa la cúpula del partit. I la cúpula del partit –això també és una obvietat que la saben fins i tot els nadons- mai no tria un candidat insubmís o desafecte. La candidatura és un premi que la cúpula atorga a aquells militants que són bons minyons i que es mostren més complaents amb les seves directrius.
Val a dir, això no obstant, que les llistes obertes no traspassen tot el poder a la ciutadania, ja que aquesta només pot escollir aquells candidats que són grats al partit. És a dir, que el poder de decisió de l’elector és limitat. Però fins i tot aquest petit espai, per limitat que sigui, espanta José Montilla. I és que quan diu que “de vegades hi ha gent que obté l’escó per altres mèrits”, està confessant, sense adonar-se’n, que els veritables “mèrits” només poden ser aquells que ell consideri òptims per als seus interessos personals i per a la direcció del partit. És a dir, que el “mèrit” de ser un candidat conegut i amb ascendència social en un municipi està per sota del fet de ser un militant fidel i obedient.
Tanmateix, hi ha una cosa que el senyor Montilla oblida i que és justament la millor prova de la necessitat d’acabar amb el sistema que ell vol perpetuar: José Montilla no és president per elecció dels catalans, José Montilla va ser escollit a corre-cuita en un despatx del carrer Nicaragua amb nocturnitat i traïdoria i nomenat president de Catalunya per voluntat d’Esquerra Republicana. Això explica la seva aversió a un sistema obert. Seria incongruent que fos partidari de la llista oberta un home que va esdevenir president a porta tancada.
