El 'mea culpa' malaltís de l'independentisme

"Som al segle XXI i Espanya continua tancant-nos la boca i lligant-nos les mans"

Un dels trets més significatius de les persones o dels pobles llargament sotmesos a un poder dominador és el de l'automenysteniment i l'autoculpabilització, fins al punt que, per paradoxal que sembli, l'oprimit acaba esdevenint el millor defensor del seu opressor. L'oprimit sempre troba alguna cosa, algun detall, algun element que minimitza les accions de l'opressor i tendeix a l'autoinculpació : "La culpa és meva, perquè jo, sabent com és, hauria de callar"; "La culpa és meva, perquè jo, sabent com és, no hauria de fer el que em ve de gust, sinó el que ell vol que faci"; "La culpa és meva perquè jo, sabent com és, hauria de demanar-li permís per sortir de casa o per pensar com penso, o per dir segons què, o per vestir-me segons com, o per anar amb segons qui..." O també: "Ell és molt violent, això ja ho sabem, però en el fons, en el fons, si no li portes la contrària, és bona persona"; "Em diu que he d'acatar les seves ordres, tant si m'agraden com si no, però no és un feixista, eh? No, i ara!"; "Quan el desobeeixo em posa manilles, m'emmordassa i em tanca a les golfes, però la culpa és meva perquè, coneixent-lo, hauria de saber que la seva voluntat és llei"...

 

De frases autoinculpatòries, les persones i els pobles sotmesos n'han dit i en diran sempre un munt. És una constant en tots ells: sempre estan fent examen de consciència, sempre es repeteixen que "alguna cosa no han fet bé", "que no s'expliquen prou bé", "que la via unilateral d'obrir la porta i marxar no és la via que ha de seguir la persona maltractada o el poble captiu. El bon maltractat, el bon captiu és el qui espera que un dia, d'algun any, d'algun segle, l'opressor, en un gest d'infinita benevolència, li obri la porta somrient tot dient-li: "Te'n pots anar, ets lliure". Tot el que no sigui això, seria radical, molt radical, per més que l'opressió estigui garantida tant si l'oprimit fa bondat com si no. Educat en la submissió, l'oprimit sempre espera. No sap ben bé què, però ell espera i espera i espera. De motius per esperar, mai no li'n manquen. Espera que un àngel baixat del cel imparteixi justícia, li obri la porta de la gàbia i l'alliberi. Una mica com Jesús a Llàtzer de Betània: "Aixeca't i camina". No s'adona que l'opressor no castiga només l'acte de ser lliure, castiga fins i tot la intenció. I, home, si t'han d'estomacar només per tenir intenció de fer una cosa, potser millor que la facis, no? Preu per preu sabates grosses, xicot!

 

Dic això, perquè sovinteja força, ja sigui en escrits o en tertúlies radiofòniques i televisives, la cantarella segons la qual "l'independentisme hauria de preguntar-se què ha fet malament en el decurs del Procés". És un tema recurrent que, fins i tot quan no hi ha mala fe, acaba associant el mot "independentisme" al mot "malament", com si fossin indestriables: "independentisme-malament". I és que el captiu, tan maldestre ell, pobrissó, fa un munt de coses "malament". Ja se sap, ell ha vingut a aquest món a obeir i ha de retre comptes pel fet de pensar com pensa, pel fet de dir el que diu i pel fet d'actuar com actua. I si l'opressor l'apallissa, si l'opressor l'inhabilita, si l'opressor l'envia a l'exili, si l'opressor l'empresona, és perquè l'oprimit ha gosat escapolir-se de l'opressió sabent que la llei opressora no li ho permet. De la mateixa manera que quan ets petit, si no fas bondat, et poden fer pam-pam al culet, quan ets gran l'opressor et fa pam-pam al capet. Això ho sap tothom, només l'independentisme comet l'error d'oblidar-ho. I és clar, ha d'assumir-ne les conseqüències per insubmís.

 

Significa això que l'independentisme ho ha fet tot bé al llarg del Procés? La resposta ara mateix és SÍ. Apel·lo a la intel·ligència del lector per entendre aquest sí. Ara mateix cal un SÍ unànime. El NO ja el posa l'espanyolisme, es digui PP, PSOE, Ciudadanos o Comuns. No cal que fem nostre el seu marc mental i en repetim la lletania. Altrament, contribuirem a crear una altra mena d'unanimitat que ens inclourà també a nosaltres segons la qual l'independentisme hauria fet "moltes coses malament". Això farà feliç el nacionalisme espanyol, que, ben cofoi, podrà dir: "Si no ho diem només nosaltres! Si ho diuen els mateixos independentistes!"

 

Si una travessia tan noble com la llibertat del nostre poble no és capaç d'unir-nos, és que no en som dignes. Els egos, les calculadores, els interessos de partit..., són un llast letal. Temps n'hi haurà, quan siguem una nació lliure, d'analitzar els errors, les temences, les indecisions i també els encerts i les victòries. No és durant la batalla, la cursa o el partit el moment de fer-se retrets i de veure qui la té més grossa, altrament la batalla, la cursa o el partit acaben en derrota.

 

No cal dir que l'associació d'aquestes dues paraules, "independentisme" i "malament", acostuma a fer-se des d'una posició de superioritat moral, com el parer d'algú que no està ni amb els uns ni amb els altres, que no puja ni baixa, que no és home ni dona, sinó tot al contrari, i que només pretén ser objectiu. Perquè, és clar, és clar, alguna cosa haurà fet malament l'independentisme per tenir un miler de persones encausades, dos milions i mig criminalitzades, la meitat del govern a la presó, l'altra meitat a l'exili i tot el país sota sospita, oi? No hi ha dubte: és quan era minoritari, que l'independentisme ho feia tot bé. Aleshores sí que era maco i pintoresc. No hi havia cap conflicte amb Espanya, de la mateixa manera que tampoc no n'hi havia entre el negre i l'amo blanc quan el primer es mostrava submís. Que n'eren de bons, aquells temps!

 

 

Doncs bé, l'error del negre submís era ser submís. Aquest era el seu únic i veritable error, i no es va alliberar fins que ho va descobrir. I totes les coses que va fer per aconseguir-ho, encara que fos amb una sabata i una espardenya, van estar ben fetes. Ben fetes! Perquè, com deia Martin Luther King: "Ja n'hi ha prou! I això implica pertorbar la pau!" I que és, de vegades, la pau? Ho respon la cançó de Raimon: "De vegades la pau no és més que por; de vegades la pau tanca les boques i lliga les mans". La història d'Espanya és resumeix en milions de boques tancades i milions de mans lligades, tant en el seu entorn geogràfic com a ultramar. Mèxic li ho ha recordat recentment.

 

Som al segle XXI i Espanya continua tancant-nos la boca i lligant-nos les mans. Espanya, l'Estat dictatorial de la Unió Europea, tanca les boques i lliga les mans dels qui li són desafectes, i, veient que ningú no li para els peus, arriba al paroxisme de criminalitzar el color groc i prohibir paraules. Paraules! Què hi ha més feixista que això? Fins i tot dicta als periodistes de Televisió de Catalunya i Catalunya Ràdio, i la resta de mitjans públics, què han de dir i què no poden dir, quines paraules poden fer servir i quines no. Però tranquils, no passa res. La pau tot s'ho val. Amb el cap cot es viu millor. Així, des d'un prisma hispanocèntric, podrem continuar preguntant-nos quines coses ha fet "malament" l'independentisme fins a coincidir amb Espanya en què allò que de debò ha fet "malament" ha estat existir.

 

O podem fer una altra cosa, una cosa ben catalanocèntrica, com ara pensar que la llibertat comença per alliberar-se d'aquesta cantarella malaltissa que enllaça els mots "independentisme" i "malament" com si fossin un de sol i que ens renta el cervell, ens malmet l'estat d'ànim i ens afebleix. Deixem de menystenir-nos, si us plau! Deixem d'autoflagel·lar-nos! Més autoestima, amics! Som la víctima, no el botxí. És pervers retreure a la víctima d'un segrest les coses que pugui haver fet malament per ser segrestada, o la víctima d'una violació per ser violada, o la víctima d'un Estat opressor per ser sotmesa. Malament rai, quan el segrestat pensa que si s'hagués quedat a casa no l'haurien segrestat, o quan la dona violada pensa que si hagués dut un vestit més llarg no l'haurien violat, o quan el poble sotmès pensa que si hagués fet bondat no l'haurien fuetejat. Tota autodefensa en una situació límit, especialment la que es fa amb resistència passiva, és vital, legítima i absolutament irrefutable. Tota lluita pacífica i democràtica per la llibertat no és mai un error. Mai! L'error és defugir-la, l'error és conformar-s'hi, l'error és acomodar-s'hi, l'error és enterrar-s'hi. I un poble enterrat, és un poble vençut.

 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?