Onada de pessimisme a Madrid. El conflicte català no només no s’acaba, sinó que el mal dolent del règim espanyol està fent metàstasi als sistemes judicials de les democràcies europees. El totpoderós jutge Llarena resulta un tigre de paper, que contempla, impotent, com Carles Puigdemont influeix decisivament en la política catalana i participa en actes acadèmics a Dinamarca; com el conseller Lluís Puig penja fotografies turístiques de molins holandesos i com les autoritats judicials suïsses defineixen com a política, ja d’entrada, la persecució contra Anna Gabriel.
Les elits polítiques de Madrid estan molt segures de la seva impunitat. Tenen a disposició un estat que ve de la legitimitat directa d’una dictadura, amb unes estructures policials i jurídiques amb molt pocs escrúpols i el suport d’unes bases socials adoctrinades -aquestes sí- per un sistema educatiu i mediàtic sense talls des de 1939. Però Espanya no és el món, encara que s’ho pensin. I Bèlgica, Holanda, Dinamarca i Suïssa es neguen -almenys de moment- a perseguir catalans perquè acabin a Estremera. N’hi haurà més.
Aquest aïllament de les estructures jurídiques i polítiques espanyoles anirà en augment. S’ho poden permetre? Sí. “… y no pido perdón“, que canten Marta Sánchez i l’Espanya més espanyola. Però no pas indefinidament.
