El mandat del President Mas

"Ell es va comprometre a convocar una consulta, i a preparar el país per fer-la en les millors condicions. Aquest era el seu mandat, i l'ha complert amb escreix"

L'atac de les clavegueres espanyoles contra el President Mas dies abans de les eleccions del 2012 ens va agafar per sorpresa. Va ser la primera mostra escandalosa de la fallida democràtica de la constitució del 78. Encara ara, quan hom hi pensa, posa el pèls de punta que un diari pugui difamar una autoritat democràtica en plena campanya electoral amb la connivència del Ministeri de l'Interior i la cobertura de l'aparell judiciari (llibertat d'expressió, en van dir!). Un estat que fa això, on la difamació està incitada i protegida pel govern de l'estat i on les campanyes electorals són manipulades amb impunitat, no és una democràcia representativa. Quants diputats va perdre el president Mas per aquella difamació? Allò va ser una sorpresa, i un mal averany del que vindria després.

Avui, mirant enrere, podríem llegir aquella col·laboració de la policia, El Mundo, el PP (Sánchez Camacho), i el PSC (Zaragoza i probablement Montilla) com un anunci de la situació enclaustrada, amb una fetor de clavegueram nauseabunda, on ens han portat els poders polítics, judiciaris i mediàtics espanyols, amb la col·laboració d'alguns catalans. Però fa dos anys no sabíem moltes coses. No sabíem que l'expresident Pujol tenia un cadàver a l'armari, o més ben dit, una família de cadàvers. Ell, que és un dels animals polítics amb més substància de l'Estat espanyol en els darrers 50 anys, no va saber preveure que donant suport a la independència (justament al final de la seva vida, quan ja no calia!) amb tota la m... que tenia amagada, feia el darrer servei als enemics de la independència? Costa de creure.

No sabíem que el PSOE tenia l'ànima tan podrida, ni que el PP i C's farien ballar el PSC com una baldufa fins a les indignitats de SCC i de veure Carme Chacón compartint manifestació amb ultres. No sabíem que aquell acudit malintencionat que diu que "intel·lectual espanyol" és un oxímoron (termes mútuament contradictoris), no és un acudit, és una realitat massa estesa. Amb les excepcions que tots tenim al cap, hem vist com la cosa més amable que han dit de les aspiracions polítiques sobiranistes és que són l'expressió d'una societat malalta. També han acusat i acusen, cada vegada amb més força, la societat catalana de quasi (o sense quasi) nazi i filo totalitària.

No em puc creure que aquests personatges, alguns escriptors il·lustres, molts catedràtics, tots amb generoses tribunes als principals mitjans espanyols (que no publiquen ni un sol article favorable al sobiranisme), no em puc creure que aquests personatges no sàpiguen què fou el nazisme. No em puc creure, ells que presumeixen de cosmopolitisme, que no hagin visitat a Berlín el Museu d'Història d'Alemanya. Allí hauran trobat acuradament, vívidament, didàcticament explicat que és el nazisme, com va arribar al poder, com s´hi va consolidar, com el va exercir, quin discurs feia, quins valors propagava, quins mètodes emprava. I com que no em crec que no han visitat el Museu de Berlin la tirallonga de personatges cosmopolites que diuen que a Catalunya hi ha una espiral del silenci com en les societats totalitàries, he de concloure o bé que són imbecils o bé que són malvats. En tot cas, això fa dos anys tampoc no ho sabíem. Que la revolució (a càmera lenta, però revolució) democràtica catalana s'emportaria per endavant el PSOE i El País fins a convertir-los en una caricatura del que eren fa pocs anys, fins a veure'ls rebaixar-se a fer com titelles la feina bruta del nacionalisme espanyol, això no ho sabíem.

Tampoc no sabíem que la Unió Europea faria costat desvergonyidament a l'Estat espanyol. No esperàvem un cop de mà, però sí imparcialitat i defensa activa de les solucions democràtiques. En cap cas prevèiem Van Rompuy, President del Consell Europeu, afirmant que el principi democràtic no serveix per Catalunya. Això és un error polític colossal, que ens recorda la pitjor Europa del segle XX.

No sabíem, finalment, la profunditat de la misèria moral de l'unionisme estatal. Una prèvia: voler mantenir Catalunya dins l'Estat espanyol no és moralment inferior (o superior) a voler-ne la independència. Ambdues propostes, com qualsevol proposta política democràtica que no ataca els drets humans, són igualment legítimes i moralment respectables. Quan parlo de la misèria moral de l'unionisme espanyol apunto als seus arguments: és el xantatgisme com a principi i és el no reconeixement del principi democràtic allò que fa moralment miserable una proposta legítima. Tinc alguns amics de la clandestinitat de finals del franquisme que no estan per la independència, i no han anat a cap mani del 11S dels últims anys, però defensen el dret dels catalans a decidir votant, i som tan amics--però aquests no tenen res a veure amb l'unionisme estatal.

L'unionisme estatal (i les seves forces de xoc a Catalunya, C's, el PP i SCC) ha fet de la Constitució del 78 el principal argument per negar als catalans el dret a votar. Molta gent molt preparada ha explicat que aquesta interpretació que l'unionisme adopta és només una de les interpretacions possibles de la constitució. Però vull subratllar que aquest no és el punt més qüestionable del seu argument. El que és injustificable és que converteixin en tòtem i tabú una constitució que, en tant que escrita i aprovada sota la tutela del franquisme, no és una constitució democràtica. De fet, especialistes en dret constitucional de fa temps que han assenyalat els defectes —formals, de fons, i de procediment— que embruten d'origen la constitució del 78 i la deixen en una penombra de legitimitat dubtosa. La vam votar com un compromís de mínims per sortir de l'atzucac, però aquesta constitució es va escriure i es va aprovar quan tots els militars franquistes tenien mando en plaza, quan tots els jutges del franquisme estaven als seus llocs, quan tots els alts funcionaris de l'estat franquista també, quan l'estat tenia un control abassegador dels mitjans de comunicació. Que el PP s'hi apunti, a aprofitar-se'n d'aquesta constitució, és normal. Que el PSOE, UPyD, C's, també, només ens diu que l'hegemonia social (gramsciana) assolida pel franquisme encara fa estralls a la societat espanyola. Totes aquestes forces i la seva cohort d'opinadors neguen el dret a votar dels catalans perquè la constitució no els reconeix sobirania --- i tanmateix tothom sap que aquest punt específic (la indisoluble unidad) va ser imposat explícitament i taxativa pels poders fàctics i militars del franquisme. A això em refereixo quan parlo de misèria moral de l'unionisme.

I tanta misèria moral, o més, trobem en el seu únic argument a favor de la unitat, o sigui la pobresa econòmica que patiria Catalunya, que seria vetada per Espanya (!) com a membre de la UE. No vull entrar en la plausibilitat de l'argument. Les persones informades saben que no és realista, si tenim en compte el deute espanyol i el pes de Catalunya en el PIB, les exportacions i el turisme: l'escenari que condemna Catalunya a la misèria econòmica també condemna Espanya a la mateixa misèria, o sigui que peta l'euro---i això sí que no pot passar. Ara bé, l'argument unionista (Catalunya serà miserable si deixa Espanya) no és sinó una amenaça, un xantatge. És com el gàngster que li diu al botiguer extorsionat: "no et queixis, no et moguis, que serà pitjor perquè encara et puc fer més mal". Si Catalunya marxés, diuen, tot seria permissible per fer-li la vida difícil. Espanya no la deixaria entrar a la ONU, ni a la NATO, ni a la UE, ni podria fer servir l'euro, ni... Com és que ningú, a Espanya, no denuncia aquest xantatge propi de gàngsters? Com és que ningú no critica aquest discurs de l'odi? Com és que prendre represàlies contra una minoria que pren una decisió política democràticament és ben vist? És això que anomeno la misèria moral de l'unionisme.

Com deia abans, tot això no ho sabíem fa dos anys, quan vam donar al President Mas una majoria curta. Ell es va comprometre a convocar una consulta, i a preparar el país per fer-la en les millors condicions. Aquest era el seu mandat, i l'ha complert amb escreix. Ell no es va comprometre, i hauria estat un error que ho fes, a treure les urnes al carrer de qualsevol manera. Ans al contrari, quedava sobreentès que podríem votar amb totes les garanties legals i tots els reconeixements internacionals. Sembla que això no serà possible, i no pas per culpa del President. S'ha quedat sense mandat. Cal que ens convoqui a unes noves eleccions amb el mandat explícit d'aconseguir la independència.

 
 

Comentaris