El mai final del procés?

"Si recordem que la fortuna ajudava als audaços ja sabem el que ara ens toca fer"

Darrerament des de certs sectors de l'unionisme es comença a fer córrer el missatge que l'anomenat procés sobiranista està essent molt llarg, terriblement feixuc, massa utòpic per ser real i que desgasta, quan no la divideix, al conjunt de la societat. Probablement moltes d'aquestes coses siguin certes atès que, seguint amb els tòpics, tampoc Roma es feu en dos dies i que tot a la vida duu el seu temps. Igualment quan obres un negoci o muntes una empresa, a menys que treballis per Gurtel i d'altres de la colla dels meravellosos habituals de sempre, tampoc tens assegurat guanyar diners ni, menys encara, fer-te ric. Pel que fa a dividir la societat, la política, en els més diversos àmbits, ens divideix contínuament i si el que volen és que això no passi que s'inventin un règim de partit únic on ells tinguin el monopoli de les idees i de la violència legítima. Amb perdó de Lenin i Max Weber. No res que a més d'un d'aquests i, dels de més enllà, possiblement els hagi passat pel cap. Si la societat no es dividís mai, els Estats Units no existirien, una sort per alguns, els catòlics no votarien a Anglaterra i encara, potser, continuaríem amb el règim feudal i qui sap si amb el sempre recordat i, per alguns enyorat, dret de cuixa. Amb tantes opcions sexuals que hi ha avui sobre la taula, el resultat podria ser un autèntic festival i la bíblica Sodoma seria, en comparació, un pati de col·legi de monges de la caritat – i castedat- cristiana.

En efecte el procés sobiranista és llarg perquè tampoc podia ser d'altra manera, feixuc perquè l'estat no facilita res i utòpic perquè les idees avancen a base d'utopies que la gent se les creu només quan es materialitzen. De visionaris com de miracles, encara que n'hi han, ben pocs. D'altra banda, el procés evidencia algunes de les tares que els catalans tenim com a poble; entre d'altres motius, perquè els catalans no som perfectes com tampoc ho són la resta de pobles mediterranis. Si al país més culte del món, que era Alemanya, triomfà el nacionalsocialisme doncs aquí també estem capacitats perquè ens surti més d'un tret per la culata i, ai las, per fer el ridícul tant censurat per l'Honorable Tarradellas.

Hem d'estar preparats per si la cosa no va bé. Com també hem d'estar preparats per si funciona. El que no podem ni devem permetre és allargar el procés, tant com sigui possible, per por, inseguretat o covardia de no voler, o no creure's capaç, de fer el pas endavant. Llavors aquests dubtes es convertirien en traïció i la cosa ja seguiria uns altres viaranys que sí que ens dividirien perillosament com a poble. En essència això és el que podria estar cercant Rajoy i el seu entorn, perpetuar i institucionalitzar una nova conllevancia entre Catalunya i Espanya que no dugués altra cosa que desafecció, desídia i fatiga. Rajoy se'l pren, tot sovint, per ximple i podria tocar-hi més del que alguns es pensen. També Alemanya i Itàlia menystenien al Regne Unit i al seu líder durant els inicis de la guerra i a la fi ja sabem com va acabar tot. La mateixa orgullosa Britannia, en el seu torn, menystenia i ridiculitzava Gandhi i també sabem aquí com acabà la cosa.

El que no podem permetre'ns és no moure'ns, restar immòbils davant el moment de canvi que ens sobrevé. La inacció és la nostra derrota car tot el que no sigui la independència serà nedar en unes aigües contaminades per l'espectre del centralisme homogeneïtzador i de l'espanyolisme més subtil o recalcitrant alhora. Si recordem que la fortuna ajudava als audaços ja sabem el que ara ens toca fer. L'inici del nostre reconeixement vindrà arran d'una acció audaç i valenta, unes eleccions de majoria sobiranista amb posterior declaració d'independència per exemple. Prèviament ningú aposta per un cavall que no sigui vencedor i els estats com els col.legis professionals són terriblement corporativistes. Són temps de tribulació però en aquest cas, amb permís del Papa i dels jesuïtes, sí cal fer mudança.

 
 

Comentaris