Molta gent parla dels llibres que els hi ha canviat la vida. Son aquelles obres literàries que ja sigui per la força emotiva, o per les qüestions que planteja, o bé pel moment en el qual es llegeixen, tenen un fort impacte i deixen una empremta que ens acompanya al llarg dels anys. Però hi ha altres llibres dels quals ni tant sols tenim de vegades coneixement de que existeixen, planes de les quals podem no conèixer la seva existència i que potser mai llegirem, que poden influir d’una forma molt més directe i determinant en la nostra biografia.
El Parlament de Catalunya ha aprovat aquesta setmana el llibre segons del Codi Civil, que fa referència a la persona i la família. El govern que ens va voler reconèixer el dret a la felicitat a l’Estatut, com que no se’n va sortir, s’ha entestat en obligar-nos a buscar-la segons els paràmetres políticament correctes. El conjunt de la nova legislació és una intromissió constant en l’àmbit de la família i en la llibertat de les persones. L’exemple més citat, i potser més aclaridor, és l’obligatorietat d’informar als menors que són adoptats quan tinguin la maduresa suficient i mai més enllà dels dotze anys. És aquesta la funció d’un govern? Són aquestes les qüestions sobre les que s’ha de legislar?
Els partits que han donat permès l’aprovació del llibre tercer, que són els mateixos que formen i sustenten al govern, diuen que no és veritat que la legislació sigui intervencionista. Defensen la importància del reconeixement dels nous models de família i destaquen que Catalunya és pionera en la custodia compartida dels fills en el cas de ruptura de la parella. Per aquests fills, el govern pretén que els progenitors – el que sempre l’havíem dit els pares- acordin un “pla de parentalitat” en el qual s’incloguin els acords de tots dos sobre qüestions educatives i de formació dels fills (estudis, activitats extraescolars, model de conducta, valors, etc). No consta que es vulgui estendre a la resta de pares, però ben mirat no té sentit que només s’apliqui als fills de les parelles que es trenquen, ja que a tot arreu pot haver-hi discrepàncies. Sembla que això és el que pretén evitar la llei, la possibilitat de que algú pugui educar als seus fills en l’heterodòxia.
