Estic esparverada. Tot i que fa anys que observo com el meu gremi, el de la ploma, es mercantilitza molt de pressa, mai no havia viscut les reaccions d’enguany a la Diada de Sant Jordi. Sé que aquesta Diada celebrem una fira, és a dir, un acte comercial, i sé que els autors, uns amb cara de babau i uns altres amb cara d’espavilat, hi anem a vendre. Són les regles del joc i jo crec que tothom hi participa amb decidida alegria. Però resulta que el que hi compta, en exclusiva, és quants llibres has venut. Si surts a les llistes, et piquen l’esquena i et lloen persones perfectament desconegudes. Entenc que vendre molt, i més el Dia de Sant Jordi, és molt important per a la indústria editorial, però que hi hagi picabaralles per veure qui ven més i qui menys, si aquell és a les llistes o aquell altre no, tot això és un factor que hauria de rutllar amb independència dels autors, dels comentaristes culturals i de l’aristocràtica casta dels lletraferits. Doncs creu-t’ho. Enguany, enrabiats articles de periodistes de vàlua reconeguda escridassaven que les llistes dels llibreters són falses (?), i que ells, els sotasignants, sí que saben (?) que en tal i en tal són els qui més han signat, sens dubte amics seus o de l’editorial que aquests periodistes afavoreixen sistemàticament. I encara més, un afamat intel•lectual, d’aquells que es miren a ells mateixos com el súmmum del refinament, proferia amenaces als malvats que no destaquen a les llistes els seus amics, que, a parer seu, no paraven de signar.
Vergonya, cavallers, vergonya.
Puc parlar sense complexos perquè tinc la xamba de ser una autora que té un remarcable nivell de vendes, així doncs no puc ser acusada d’envejosa. Però es que se’m trenca el cor quan veig el llibre, el llibre català, que és per ara, i amb diferència, el bastió catalanesc que més portes obre a Europa, tractat com una mercaderia semblant als mitjons o als xoriços.
Reflexionem-hi una mica: els llibreters, malgrat la bona voluntat, no poden dir quins són els llibres més venuts la nit de Sant Jordi, i en fan una anàlisi aproximada, com aquelles enquestes fetes a peu d’urna; al cap d’uns deu dies, són els únics que en saben les xifres. I les enrabiades dels mandarins culturals no poden fer-hi res. Però és que, a més, algú hauria de començar a cridar que ja n’hi ha prou, que una cosa són les vendes i una altra la qualitat. Un llibre pot ser molt venut i ser horrible; molt venut i ser boníssim; poc venut i ser horrible; i poc venut i ser boníssim.
Sembla mentida que encara s’hagin de repetir aquestes obvietats.
