L’any 2002, el fotògraf Kenneth Adelman va sobrevolar la costa californiana i, per denunciar-ne el seu deteriorament, va penjar a través del portal Pictopia.com 12.000 imatges del litoral. Entre aquestes 12.000 fotografies n’hi havia una en què es veia la casa de Barbara Streisand. La cantant i actriu va demandar el fotògraf, li va exigir la retirada de la col·lecció i li va reclamar 50 milions de dòlars en concepte d’indemnització per una intromissió a la seva intimitat. El jutge va desestimar la demanda perquè, des de tants metres de distància i sense que hi hagués cap rètol que ho indiqués, ningú (a excepció de la mateixa Streisand) podia reconèixer-hi la mansió de la diva. Abans de presentar la demanda, la fotografia en què es veia la mansió va ser consultada sis vegades. Sis visites. Un mes després de fer-se pública la demanda, la fotografia motiu de la disputa va ser descarregada 420.000 vegades. És a dir, la intenció inicial de la demanda, impedir que el públic veiés la casa de Barbara Streisand, va provocar just l’efecte contrari. És el què es coneix com l’efecte Streisand.
Amb els llaços està passant exactament el mateix. Teòricament, la intenció inicial de Ciutadans és que els llaços grocs no es vegin durant el període electoral en edificis públics. I si ens hem de guiar per la decisió presa, aquesta mateixa intenció és la de la Junta Electoral (JEC), un òrgan que és totpoderós quan s’està a menys de dos mesos d’uns comicis. Bé doncs, des de la denúncia d’Inés Arrimadas i la resolució de la JEC s’estan veient els llaços grocs més que mai. La retirada de la pancarta amb el llaç groc es va retransmetre en directe a través de totes les cadenes de televisió de Catalunya i de l’Estat. És més, amb aquesta retransmissió a tota Espanya, l’àmbit d’influència del llaç groc va superar el que, de manera natural, pot abarcar la façana del Palau de la Generalitat. Ara mateix seria incapaç de dir què hi ha a la façana de la comunitat de Madrid o al palau d’Ajuria Enea.
Des de fa tres dies, per obra i gràcia de la versió groga de l’efecte Streisand, s’estan veient més llaços que mai. Uns llaços, per cert, que portaven un any i mig posats al mateix lloc i, per cert, en alguns casos amb una presència més normalitzada que impactant. Perquè el llaç groc ha estat portada als diaris, imatge de recurs a les notícies de televisió i també han inundat els diaris digitals. Però és que per major paradoxa, l’endemà que Inés Arrimadas presentés la denúncia a la JEC per demanar que no hi haguessin llaços grocs als llocs públics, ella, en va mostrar un de ben gran al lloc més públic de Catalunya: l’hemicicle del Parlament en la sessió de control a Quim Torra. Després el va estripar, però durant una estona, a la cambra catalana hi va haver un gran llaç groc en ple període electoral. El sostenia la demandant i tot plegat va ser televisat i fotografiat. I davant de tot això, hom es pregunta si la censura no s’està convertint en la millor manera d’aconseguir publicitat amb el mínim esforç.
