Si alguna cosa ha posat de manifest l’actual bloqueig polític a Catalunya són els límits de l’assemblearisme. Com en tots els mètodes de funcionament tot té avantatges i inconvenients. Però en l’assemblearisme, quan es tracta de prendre decisions polítiques de gran calibre i per tant s’han d’assumir contradiccions, apareixen greus problemes, com és evident.
La democràcia representativa prima els lideratges, mentre que l’assemblearisme se situa en l’altre extrem, i fa política horitzontal. Però ja s’ha vist que aquesta segona opció té greus defectes, perquè esquiva l’assumpció de responsabilitats personals i s’escuda en l’anonimat del col·lectiu. Tot això està molt bé en el funcionament del dia a dia d’una entitat, però salta pels aires quan s’ha de negociar un pacte de govern on totes les parts han de fer necessàriament renúncies. En la democràcia representativa el líder hi posa la cara, entoma les contradiccions que es generen, encara que sigui impopular. És la feina del polític. En l’assemblearisme la responsabilitat individual desapareix, i per tant assumir contradiccions esdevé una feina titànica, perquè ningú en realitat queda forçat a digerir-les.
Negociadors de Junts pel Sí expliquen que algunes converses amb els negociadors de la CUP eren estrambòtiques. Com que a la taula no hi havia ningú dels alternatius amb els galons necessaris per negociar, perquè ningú no els porta realment, en alguna ocasió s’arribava a un acord amb els presents un dia però l’endemà ja en venien uns altres. No és només que treballessin amb cultures polítiques diferents, sinó que el mètode assembleari era visiblement poc operatiu, per dir-ho suau.
Un darrer problema de l’assemblearisme que s’ha vist aquestes setmanes és l’extrema lentitud en la presa de decisions. Al tractar-se d’una adopció de mesures horitzontal, el criteri s’ha de mantenir amb totes les conseqüències i fins als racons més remots, i per tant amb el risc d’encallar-se en qualsevol xamfrà de l’organigrama. Tres mesos s’han perdut, en el que va començar sent una negociació parlamentària, després va ser una proposta d’acord tancada pels negociadors de Junts pel Sí i la CUP, segons la nota de premsa, i finalment només una proposta de Junts pel Sí cap a la CUP, i no acordada.
Si a això hi poseu enfrontaments interns, d’altra banda naturals en qualsevol formació política, el resultat pot ser espectacular, al mateix nivell que el desconcert. La democràcia representativa segur que té problemes, però certament guanya 10 a 0. Sempre que, naturalment, no quedi entrampada en l’altra opció.
