El saben aquell que diu que la gent ja fa temps que té unes ganes de tornar-s’hi que fa por? És allò del “tot torna” del karma, o com a mínim que s’intenta que així sigui. El llindar de tolerància del respectable és cada dia més baix amb allò que s’identifica com a casta, com a establishment. I els que formen part d’aquest grup selecte tenen més opcions de rebre, especialment en política, malgrat que molts d’ells encara es creuen ungits per decidir pels altres i alhora enfotre-se’n a la cara. Si a això li sumes el cansament respecte d’una generació manaire que ho va ser tot (fins i tot bona part de la solució) però que fa temps que va perdre l’oremus, el món de vista, i que supura caspa pertot a ulls del més pintat, llavors estava cantat que això de Susana Díaz acabaria en trompada. Però no ho volíem veure. Una mica en la línia del que passava amb el soci blaugrana de tota la vida davant de lligues que, ja en època Cruyff i una mica enllà, es veien guanyades però que ningú no s’atrevia a verbalitzar-ho… “no fos cas”. Per allò de l’experiència (i de la frustració acumulada). Si la cosa encara podia anar malament, el més probable seria que s’esguerrés. Però es veu que els temps estan canviant (i avui aquí parlo de política). I si no estan canviant i això de Pedro Sánchez al PSOE és conjuntural, com a mínim podem dir que alguna cosa es mou. Ell per descomptat, que de nou ha demostrat que no estava mort.
Aquest diumenge, segons tots els manuals de la vella política, havia de guanyar Díaz. Però a la vegada tots sabíem que mereixia que algú li retornés (el karma, per exemple) allò que havia fet apunyalant Sánchez per l’esquena i orquestrant un assetjament múltiple per terra, mar i aire contra ell. Tots sabíem que malgrat ser jove (o millor, allò que en castellà en diuen “viejoven”), sona i respira a vell, a una generació enquistada en el poder (com a mínim mentalment) i que és casta pura. I també tots érem conscients que representa la caspa que el PSOE i altres partits no s’acaben d’espolsar del damunt, tot i que Déu n’hi do el pas endavant que van fer ahir els socialistes per traure’s del damunt aquesta ala arnada. Això vol dir González, Guerra, Bono, Rodríguez Ibarra (o fins i tot ZP) aniran desfilant cap a les respectives jubilacions daurades que ja gaudeixen de fa anys, però ara sense enredar? Jo no seria tan optimista. I només cal llegir l’editorial d’aquest dilluns del diari de referència d’aquesta gent per veure clar que, certament, el sentit comú és el menys comú dels sentits.
Igualment, el que ha passat aquest diumenge al PSOE vol dir que Pedro Sánchez és el miracle anti greix (d’aquest flotador molest que li sobra al socialisme) o el miracle anti caspa? No. No necessàriament. No segurament, fins i tot. Però és que el contrast era tan gran…! Sánchez vindrà a arreglar el problema entre Catalunya i Espanya? No en fa la fila. Però tot apunta que li posarà més difícil a Rajoy seguir fent a plaer i amb la coartada dels socialistes, com a mínim en potència. També podria ser que Sánchez ara tirés pel mètode tradicional, defraudés les expectatives i es posés al costat del PP, però pinta complicat.
El seu accent diferent amb el cas català no vol dir que entengui, que comprengui o que tan sols pugui estar en sintonia mínima amb el que passa a Catalunya. Però, com a mínim, ara al PSOE hi ha vida més enllà de Rajoy i del discurs del “doctor No” aplicat per sistema amb Catalunya. Sánchez haurà de demostrar ara això i si és alternativa de govern a Espanya. I de moment hi ha un nou actor (de nou renascut) al mig de l’escena, Eppur si muove. Alguna cosa es mou, malgrat tot. Malgrat els qui sempre fins ara havien estat indemnes al retorn del mal karma, que se saben casta i que són caspa que encara no ens hem espolsat prou.
