Entrar a la pàgina web de Red Hot Chilippers. Disseny acurat, res d’estripades negres i estètiques barroques. Un rosa clar, lletres blanques a les inicials de la banda. I és un exemple ben gràfic. Que explica que si RHCP són el que són és pel que explicava Anthony Kiedis a la seva biografia. Van aconseguir sortir dels locals de mala mort per què van saber acostar el rock-punk a les noies. Sembla que llavors, a mitjan dels 80’s, l’ambient underground era encara força hostil per al públic femení.
Els RHCP van ser cridats la setmana passada per tocar a la mitja part de la Super Bowl 2014. Bruno Mars omplia la quota diguéssim… mainstream. I tot com s’esperava: tot ben americà, exagerat, cor de nens i bandera XL. Però algunes coses de l’actuació em van sorprendre. Primer: que anunciessin que farien una versió de Dazed and Confused dels Led Zeppelin. Algú l’ha vista? Jo tampoc. I la segona: que s’haguessin de justificar per tocar en play-back el seu Give it away.
M’explico: Els Red Hot van aparèixer a l’escenari després de Bruno Mars – noi que sembla més bona persona que bon músic. I ho van fer sense cables connectats ni al baix i la guitarra. Per tant, era evident que no pretenien enganyar a ningú. Així que sembla una broma tot el rebombori a la premsa especialitzada. I que en Flea s’hagués de justificar per no haver tocat en directe davant d’un estadi amb 105 mil espectadors i en menys de 5 minuts per muntar l’equip de so.
Però tots sabem que tenir enveja i molt temps lliure és una mala combinació. Especialment entre les estrelletes de rock. Així que Axel Roses, el fundador i únic integrant en actiu dels Guns’n’Roses, escrivia: Flea deu haver descobert una nova tecnologia que li permet connectar el baix amb el seu cul. Que a part de denotar molta mala llet, em faria riure; si no fos per què estem parlant dels RHCP. De la banda més honesta en els seus directes que he vist mai. I clar, que a més la crítica vingui del cantant-pastoret-de-Betlem de Guns’n’Roses… En fi, que n’hi ha un tip.
-1
