El judici que Espanya hauria pogut guanyar

"Un judici impecable, sense mentides, covardia ni fatxenderia, hauria estat més eficaç que aquesta farsa"

Hi havia una altra manera, molt més eficaç, de plantejar el judici contra Catalunya. Però no era una manera espanyola. És a dir, entre la via valenta de veritat i la covarda, els amos d'Espanya han triat la menys gloriosa: emmerdar-ho tot. És també el camí menys coherent amb la imatge que tenen d'ells mateixos: no són ni valents ni honestos, sinó que s'amaguen rere els trucs legals, polítics i judicials per dissimular una covardia i una pobresa d'esperit paoroses.

 

El judici es podia haver plantejat des de la veritat. Amb dos dallonses: «empurant» el govern català sense excessos de mala llet, sense mentides, amb la llei a la mà i amb un respecte escrupolós a la llei, al dret, a les garanties més primmirades i exquisides, als valors democràtics i a la llibertat d'expressió. Hauria estat un judici imbatible i impecable, d'aquells que t'has de treure el barret davant dels teus adversaris, encara que et foti.

 

A veure. Més enllà de les legítimes estratègies de defensa davant de la trituradora judicial i legal... És cert que vam desobeir i volíem desobeir. És cert que ens vam saltar les lleis espanyoles «a la torera». És cert que volíem trencar la sagrada unitat d'Espanya, mania en la qual encara persistim. És cert que es van buscar totes les fórmules creatives per fer passar bou per bèstia grossa. És cert que volíem votar i és cert que alguns, o molts, es van pensar que amb menys de la meitat n'hi havia prou. És cert que allò va ser un torcebraç, més aviat ingenu i viciat de personalismes i partidismes, en part contra l'Estat i en part també per ensarronar gran part de la base social independentista.

 

Només amb això ja surt un bon «paquet» penal, amb càstigs durs, inhabilitacions i un escarment no gens menyspreable.

 

Però els «machotes alfa» que dominen l'Estat van triar el seu propi camí, el de la covardia.

 

Per exemple, haurien pogut escollir, el primer d'octubre, una altra via: la de ridiculitzar i ignorar el referèndum, com si fos una botifarrada. Hauria funcionat de meravella. «Fair play» a l'estil britànic: allò de «las urnas de los chinos» era una mina, que la mala hòstia no els va permetre explotar intel·ligentment.

 

El rei també hauria pogut optar per un discurs més britànic, més nòrdic, que li hauria garantit una interessantíssima posició d'àrbitre suprem. Però Felipe VI no s'ha guanyat la corona i té una infinita gelosia i un poderós sentiment d'inferioritat envers el tarambana (però brillant) del seu pare: incapaç de ser un rei britànic o espanyol, l'únic que li surt de l'ànima és exercir de rei castellà o madrileny.

 

Per no parlar de les presons preventives, que no són res més que càstigs anticipats, venjatius i demencials.

 

 

O de la patètica destrucció de la imatge dels paramilitars de la Guàrdia Civil: tenien un important prestigi, al marge de la mala llet que gasten, que han malbaratat presentant-se com patètiques víctimes de quatre ampolles d'aigua i d'uns manifestants que sembla que feien mala cara... Quina diferència de dignitat i de valentia (altres valoracions al marge) amb l'actitud d'un Trapero. Ja voldria la Guàrdia Civil tenir persones com ell... o com els Mossos (també al marge d'altres valoracions), que han demostrat que no són «números» ni «binomis», sinó un cos policial del segle XXI en contrast amb els tricornis del segle XIX i una policia «nacional» de pa sucat amb oli, que destaca per la seva capacitat de repartir garrotades a tort i a dret i per la seva incapacitat de detectar urnes.

 

El judici del Suprem és la conseqüència lògica d'aquesta incapacitat genètica de plantar cara a l'independentisme català des d'una política flexible, constructiva i al mateix temps coherent amb la defensa de la unitat d'Espanya, acompanyada d'una justícia exquisida, garantista, serena, moderada... i dura. No saben, ni volen, ser espanyols.

 

Sense les rucades i els excessos de la rebel·lió i la sedició, sense el patètic esforç per construir un fals relat d'una violència inventada, amb una mica de mà esquerra i d'intel·ligència política, judicial i emocional, tindrien el judici guanyat. Hi hauria poc a pelar: un judici impecable hauria estat més destructiu que aquesta farsa.

 

Però els cega la temptació de l'extermini legal, l'odi envers Catalunya, la fatxenderia pròpia dels que es creuen més enllà de la llei, dels que se saben poderosos i creuen que poden fer (amb una mica de teatre de cara al món) el que els surti dels engonals. Han triat ser el que són, potser perquè no poden ser altra cosa. L'Espanya altiva, dura, punitiva, venjativa, africanista, intolerant, orgullosa... Això és el que els perdrà.

 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?