Les bajanades i exabruptes que se senten a les eleccions espanyoles són d’un calibre tan gran que enfosqueixen el desenvolupament del judici/farsa de l’1-O. No pas a Espanya, on amb prou feines se n’informa, sinó a Catalunya mateix, on impacten les declaracions més agressives de Sánchez, prometent que no hi haurà ni independència, ni referèndum, ni autodeterminació, ni res de res. Per reforçar la seva determinació, el president espanyol esgrimeix el 155 i amenaça amb aplicar-lo sense dubtar.
El president Torra commina Sánchez a deixar d’amenaçar. Però amb poc èxit perquè la campanya va d’amenaces. Les ultradretes amenacen les dretes, aquestes a les esquerres i tots a una als catalans. Si Casado pot dir que Sánchez va a fer copes amb terroristes i assassins, aquest es treu la pilota del damunt prometent mà dura a Catalunya si algú se salta la llei. És l’obvietat mateixa: el govern serveix per fer complir la llei. Algú imagina aquest advertiment fet a Extremadura o a El País Basc? Justament en aquesta diferència és on rau l’amenaça. El forn electoral espanyol no està per debilitats dialogants. Et descuides i l’adversari d’acusa de pactar amb colpistes i gent de gallet fàcil.
El govern no entén que els independentistes rebutgin la seva proposta raquítica de reformar l’Estatut amb més autogovern. O fer-ne un de nou amb més autogovern. Autogovern és la paraula que ningú no sap què és. Però sí que se sap que res fora de la Constitució. O sigui, res, el que ha estat fins ara. Pedro Sánchez és Pere i el Llop: compreu-me la proposta reformista abans que es faci realitat la involució nacionalcatòlica, neoliberal i ‘vivaspañera’ del ‘trifachito’.
Per als independentistes, però, l’alternativa és falsa ja que Pere és el mateix llop contra el que ens vol prevenir. La seva referència reiterada al 155 permanent no es diferencia gaire del que farien els tres cavallers ‘muymucho españoles’. La finalitat sempre és la mateixa: negar la condició nacional de Catalunya i el seu dret a l’autodeterminació i la independència. Uns amb més grolleria que altres. La diferència és a la forma, no al fons.
En aquesta situació de crispació es parla molt poc de l’assumpte tenebrós de la policia patriòtica que, segons sembla, té les seves arrels a la segona meitat dels noranta. Una trama de corrupció políticopolicial al servei del PP en contra dels seus adversaris polítics, amb un èmfasi especial a Catalunya. Ara és clar qui va fabricar un muntatge de falsedats per enfonsar Podemos i Pablo Iglesias són els mateixos que miraven de destruir l’independentisme català amb proves falses i fins i tot sabotatges.
Ha hagut de saltar l’escàndol de l’espionatge i el muntatge a Podemos perquè es difongui el que Catalunya fa anys que pateix: una guerra bruta policial i judicial contra l’independentisme. Entre els qui van falsificar proves contra Podemos i els qui les van difondre sabent que eren falses i els qui duien anys a l”‘operación Cataluña” hi ha més que afinitats electives: mateixos personatges, procediments iguals o semblants.
Tot i així el fet terrible que el país hagi estat governat per una màfia policial que continua amb prou feines concentra atenció pública. Els mitjans, en general, mantenen aquest pacte de silenci que funciona amb la Casa Reial i altres assumptes igualment lamentables. Els mitjans formen part d’aquest Estat corrupte que va encarregar la tasca de gestionar el referèndum de l’1-O als efectius més afins i implicats en la “policia patriòtica”, de de los Cobos al ministre Fernández Díaz.
I aquesta ve a ser la base sobre la que està construit aquest procés. Uns informes redactats per adversaris ideològics dels informats, valent-se de la seva condició de funcionaris públics. La conversió d’aquests informes en diligències d’algun jutjat, la seva absorció per a la instrucció a les més altes instàncies i la seva conversió, per fi, en un judici al Suprem a l’independentisme per tancar jurídicament un conflicte polític de segles, com si això fos possible.
