Els pròxims mesos viurem un judici transcendental perquè la causa contra l’independentisme i els seus representants polítics ha estat d’una contundència fora de mida, fins al punt que s’ha generat atenció pública (nacional, estatal i europea) sobre la qualitat democràtica i la separació de poders a Espanya. Les defenses dels encausats subratllen que la causa és política i que, en conseqüència, l’estratègia de la defensa ha de ser-ho. Però el judici no serà transcendental només per aquet motiu. Ho serà també per a l’independentisme polític. Per dos motius fonamentals: un, perquè expressarà les diferències polítiques en el si de l’independentisme; dos, perquè probablement viurem una revisió crítica de l’estratègia independentista exercida durant els mesos de setembre i octubre de 2017.
Des de la convocatòria d’eleccions autonòmiques en el marc de l’aplicació de l’article 155, l’independentisme ha anat consolidant diferents espais polítics que es distingeixen per la ubicació en l’eix esquerra/dreta i en apostes estratègiques que a un nivell discursiu discuteixen sobre la velocitat del procés d’autodeterminació. D’una banda, l’opció “lenta” de l’acumulació de forces segons marca l’anàlisi de la realitat i l’aliança de l’independentisme amb altres dinàmiques europees d’aprofundiment democràtic. De l’altra, la via “ràpida”, segons la qual tant el referèndum de l’1 O com la declaració del 27 O podrien reactivar-se, i on la figura del Puigdemont continua essent l’eix referencial. Aquestes discussions a l’interior de l’independentisme polític han estat una constant en aquest darrer any i mig. Els presos han participat d’aquesta discussió. Malgrat que la situació de repressió que viuen els uneix en un conjunt unit per les circumstàncies, els presos i les preses no són un bloc polític i les diferències que puguin tenir emergiran en el procés judicial. Cal acceptar-ho.
El focus del judici recau en el conjunt d’esdeveniments de setembre i octubre de 2017, els quals, com és sabut, tenen una història prèvia que ara no ve al cas de recordar. Jutjar-los comportarà el fet de posicionar-se sobre un seguit de qüestions que s’han mantingut a les bambolines, donat que encara disposem d’un coneixement fragmentat de l’estratègia del govern posterior a l’1 O. Quin era l’objectiu del referèndum, tensar la corda per obligar l’Estat a negociar? Es disposava o no del mínim control territorial i administratiu per resistir una declaració unilateral d’independència? Quin era el grau de consens dins el govern per convocar unes eleccions autonòmiques? Quina discussió va comportar la decisió de marxar a l’exili o bé quedar-se al país? Hi havia acord o no entre les diferents forces independentistes per restituir el govern cessat amb el 155 en vigor? En el darrer any llarg s’han editat multitud de llibres que parlen d’aquestes qüestions, però poc o gens n’han parlat els seus principals protagonistes. Seria bo sentir-los parlar de les claus de la tardor de 2017, tan obertament com sigui possible.
Que el judici comporti una exposició pública de les diferències, dissonàncies o posicionaments crítics entre les diferents veus independentistes és un fet positiu. El respecte degut a les persones encausades ha d’incloure que puguin parlar clar sense ser irracionalment trinxats per ningú. Perquè és imprescindible saber què ha passat per tenir possibilitats de remuntar una política democràtica que tingui per objectiu exercir l’autodeterminació. Perquè cal afrontar amb maduresa l’autocrítica necessària sobre les coses que no s’han fet bé. Perquè tota distància entre l’és i l’ha de ser s’ha de recórrer mitjançant l’acció política informada i no només amb l’expressió voluntarista de desitjos. En aquest sentit, més val entomar les discrepàncies i gestionar-les que evocar contínuament a una unitat de cartró-pedra. La maduresa política del país en depèn.
