Ha estat el moment més significatiu d’aquest dijous. El fiscal Cadena li preguntava a Joaquim Forn si quan el van nomenar conseller d’Interior havia parlat amb el delegat de l’Estat a Catalunya. “Sí, al cap d’uns dies vaig trobar-me amb el senyor Millo…” “No!”, ha dit el fiscal, remarcant la negativa: “Millo era el delegat del govern espanyol; el delegat ordinari (recalcant “or-di-na-rio“) de l’Estat era Puigdemont!”. És a dir, tot el circumloqui del fiscal només tenia per objectiu rebaixar el rang del president electe de Catalunya al de simple apoderat del poder madrileny. Li ha faltat escopir a terra.
La resta, menyspreu. Com quan el magistrat Marchena ha definit el català, una i altra vegada, com a “llengua materna” i ha concedit una mínima gràcia lingüística per si els acusats volien fer servir el català “per raons emocionals”. Tota la sessió ha estat orientada a aparentar un cert garantisme formal de cara a una opinió pública internacional que no sap si allò està passant a Madrid o a Ankara i, sobretot, a minimitzar els danys quan el judici FAES arribi al Tribunal d’Estrasburg. L’acusació de Vox és una simple reiteració.
El millor, la dignitat d’Oriol Junqueras i Joaquim Forn. Tranquils i didàctics, però ferms. Fins i tot amb prou sentit de l’humor com perquè Marchena hagi reprimit les rialles amb l’amenaça de desallotjar la sala. Dos mons, el de la paraula i el del martell.
