El Jordi Pujol de la vella saviesa

"Tan sols un retret: hauria d'haver dimensionat el seu talent d'estadista més enllà de l'Ebre, i enlloc d'enclaustrar-se dins els límits de Catalunya, estic segur que hagués sigut un gran governant per a marcar els horitzons de l'Espanya contemporània i post franquista"

El passat dijous, dia 21, a l'editorial RBA l'expresident Jordi Pujol va presentar un volum de notables proporcions que recollia els seus articles publicats al llarg de la seva vida. Em va sorprendre la seva frescor intel·lectual al llarg de l'entrevista-presentació que li va fer Antoni Bassas, perquè em confirma la meva teoria de que la saviesa, en majúscules, habita al cervell dels vells. Plató ja ho digués en l'antiguitat clàssica, per això volia que els polítics es qualifiquessin per la seva saviesa. Els romans, tant experts en governar no sols una ciutat sinó un imperi, varen establir el Senat, institució de màxima referència. Els antics veneraven a les cases i famílies els seus vells perquè eren els coneixedors del temps i del passat. Quan Marco Tulio Ciceró vol exaltar aquesta qualitat de tanta riquesa pels pobles i les cultures, escriu el tractat "De Senectute", veritable compendi de la concepció de l'ancianitat com a pou de l'experiència, de la prudència i de la mesura del temps. És meravellós la recreació que fa després Stefan Zweig a "Momentos estelares de la humanidad", quan Ciceró se'n va a l'exili de Roma, s'aparta de la política i roman ferm i fidel a les seves idees i els seus principis davant de les propostes de l'emperador Cèsar August.

Jo vaig trobar a Jordi Pujol en un moment de plenitud sorprenent, trufada d'ironia i bon sentit, a la venerable edat de 84 anys. Confesso la meva admiració per la continuïtat intel·lectual i la consistència d'una visió de Catalunya i Espanya, que tal vegada alguns no han sabut interpretar, i que lamentablement l'han pogut tractar amb displicència des de aquest Madrid estúpid del mur, al que jo em refereixo sovint. Després de 40 anys de tracte personal, a temporades sistemàtic, he conegut amb bastanta profunditat l'evolució del pensament d'aquest gran polític català. Jo venia molt condicionat per l'admiració i gran influència en mi del President Tarradellas dels anys 70, que no tenia precisament una idíl·lica relació amb Jordi Pujol, i amb el Monestir de Montserrat. Era una visió la seva més d'arrel republicana, aparentment neutra en l'aspecte del laïcisme, però que jo sé, amb certesa amagava un profund sentiment religiós molt unit a la Moreneta. Vaig poder conèixer amb centenars d'hores de conversa íntima i familiar els autèntics sentiments d'aquell gran home. Però Jordi Pujol el desconcertava, tal vegada el considerava un polític massa obsessionat pel poder i que podia fer-li competència pel somni del seu retorn. Les coses van canviar radicalment l'any 1980, quan Tarradellas, a pesar de les pressions dels empresaris i del Foment del Treball Nacional, no va voler la continuïtat política a la presidència, presentant-se a les primeres eleccions al Parlament de Catalunya. Aquest ‘no' del President Tarradellas a la permanència política em va obrir definitivament l'horitzó per entendre, admirar i estimar a Jordi Pujol, al que en tantíssimes coses jo considero un verdader estadista. Podria explicar moltes coses, encara que no crec que sigui el moment, però he de dir que si alguna cosa té aquest gran Pujol de la senectut és la saviesa, l'experiència, la prudència i, sobretot, la coherència. Aquestes són per a mi les grans qualitats que han d'adornar un polític de soca-rel. I Pujol ho ha sigut.

Sempre que jo anava a veure'l al despatx de Banca Catalana al Passeig de Gràcia, esmorzant un cafè amb llet amb una pasta al Tropeziens, al seu despatx de la Generalitat després, alguna tarda al Pati dels Tarongers i al seu despatx de Passeig de Gràcia últimament, he trobat ineludiblement aquest camí de la coherència que acredita als polítics de manera apodíctica sistemàticament. Jordi Pujol ha estat un patriota, un home que estima el seu país i a la seva gent, un home que sense renunciar a la seva possessió flexibilitza la postura, a vegades amb la incomprensió aliena, per buscar ponts i camins que li permetin a Catalunya créixer. Per a mi aquest és el gran Pujol de la consistència. Per a mi aquest és l'home amb inequívoca vocació d'estadista, encara que massa limitat paradoxalment per l'àmbit petit de la Catalunya que tots coneixem. Tarradellas ja ho deia: "Catalunya és un país petitet, i per això no ens podem equivocar", però si Tarradellas va admirar Espanya per la seva serenor, pel seu monumental seny, per la carència absoluta de cap ressentiment del passat històric, per la seva grandesa espiritual d'home de bon govern; Jordi Pujol, en la discreció de les conferències puc assegurar que ha estat un home definitiu per a la configuració de la Catalunya contemporània. Tan sols un retret: hauria d'haver dimensionat el seu talent d'estadista més enllà de l'Ebre, i enlloc d'enclaustrar-se dins els límits de Catalunya, estic segur que hagués sigut un gran governant per a marcar els horitzons de l'Espanya contemporània i post franquista.

Aquesta recança la tindré sempre. Per què no va voler el President Pujol participar en la governació d'Espanya, quan sistemàticament va apuntalar la sostenibilitat i governabilitat de la nació espanyola? Per què no es va atrevir a defensar des d'una plataforma de l'Estat la configuració necessària d'una identitat de Catalunya, tal com ell la vol segons el mirall històric, enlloc de fer ponts per via delegada? Va tenir a Madrid un destacat instrument d'acció política, Miquel Roca, i crec que tots dos hagueren pogut trencar una lamentable tradició d'incompareixença catalana al bell mig de la governació d'Espanya. Crec que aquest és el defecte que hem tingut i que des de Jaume Balmes ençà ens han, d'alguna forma, recriminat. Realment hem fet tot el que podíem des de Catalunya per aconseguir aquest encaix al que Jordi Pujol al·ludeix de manera sistemàtica? Tal vegada aquesta és no solament la gran qüestió pendent, sinó la denúncia d'una carència de voluntats des de Madrid per arribar a veritables enteniments. Els catalans, a l'inrevés que els bascos, no s'han sentit estimats, ni ‘decididors' de la política de l'Estat espanyol. Aquesta qüestió ja quedava palesa en una nota de la 'Sociedad' l'1 d'abril de 1843, dirigida per Balmes, on es llegeix: "A los dos más grandes problemas que tenemos planteados: el de la Constitución de Cataluña dentro de España, que es el más grave entre los nacionales, y el de la organización del Trabajo, que es el más fundamental que hoy tiene planteado la sociedad humana" (Volum I, pàgina 112). Crec que aquí rau una de les claus d'aquesta perspectiva històrica fallida d'una Catalunya que ha liderat l'economia espanyola, renunciant al mateix temps al lideratge d'Espanya, que probablement hagués pogut resoldre la incògnita d'aquest encaix. És aquí on a mi m'hagués agradat veure la valentia i el talent de Jordi Pujol afrontant obertament aquesta gran qüestió, jugant les cartes a l'abast, exigint la determinació nominativa de quines són les ‘nacionalitats' a Espanya segons la Constitució (article segon), de manera que s'obligués a precisar jurídicament les connotacions específiques que li corresponien a aquest concepte aplicat a Catalunya, i aconseguit pel propi Pujol i Miquel Roca amb un tete à tete amb el president Adolfo Suárez.

Si aquest és el punt de partida que Pujol i Roca van instal·lar a la Constitució espanyola, per què no rematar-ho amb una concreció literal i amb una praxis política corresponent?. Aquest dijous 21 de novembre, a la sala d'actes de RBA confesso que vaig gaudir d'un plaer especial amb la constatació de que els 84 anys de Jordi Pujol són un tresor de coneixements i experiència política per a construir amb prudència i tacte la Catalunya que volem. Ell mateix ho va dir: "Una Catalunya democràtica, lliure, oberta, socialment cohesionada i amb ascensor social".

 
 

Comentaris