El guerracivilisme de les dretes

"Les dretes conjurades i conspiradores volen guanyar una segona guerra civil"

Les dretes i els monàrquics van conspirar contra la II República des del 15 d'abril del 1931 fins al 18 de juliol del 1936. És cert que les esquerres van cometre tots els errors estratègics que podien cometre i no poques animalades. És cert que van contribuir a degradar l'esperança republicana, però no seria just oblidar que ho van tenir tot en contra des del primer minut. La guerra civil només va ser inevitable per una raó: era el que volien, el que buscaven les dretes, i no van parar fins que ho van aconseguir. La seva era una rebel·lió ultraconservadora i monàrquica, simpatitzant amb el feixisme i el nazisme i profundament anticatalana. «España, antes roja que rota»: entre dos mals, escollien el mal menor del comunisme, que, tot i diabòlic, els semblava més tolerable que cedir ni un mil·límetre davant d'una Catalunya que estava ressuscitant des de les cendres.

 

Durant vuitanta anys, vuitanta, ens han fet creure una gran mentida: que aquella guerra va ser inevitable, com si tothom hagués estat culpable per igual. Això s'ha traduït en la principal derivada de la transició democràtica, profundament gravada en la psicologia col·lectiva: no hem de fer mai res que pugui portar-nos a una situació similar a la dels anys trenta. És a dir, conformeu-vos amb el que teniu, no tenseu la corda més del compte i sotmeteu-vos dòcilment al sistema de poder, d'interessos i de lleis dels que van guanyar la guerra, però amb un toc de modernitat i d'alegria de viure que el fa més agradable. Sempre, clar, en nom de la convivència, la unitat, la pau i altres belles paraules per l'estil.

 

Ves per on, qui ho havia de dir, han acabat essent les dretes les que estan tornant a despertar els dimonis familiars del «guerracivilisme» espanyol. Les esquerres, sempre callades i més aviat submises, han passat pel tub, tot i salvar les aparences. Però Catalunya, una vegada més, ha trencat el mirall enciser que amagava la crua realitat d'una Espanya dominada pels hereus dels vencedors del 1939. I això ho ha capgirat tot.

 

La dreta no fa teatre: ha desenterrat la destral de guerra. Aquesta campanya electoral no és el final, sinó el principi d'una espiral cada vegada més agressiva, més amenaçadora i més violenta: o ens rendim al seu model ideal d'Espanya o les conseqüències seran terribles.

 

Estan disposats a saltar-se totes les lleis «a la torera», perquè una vegada s'han assegurat definitivament que ja no hi ha perill que Espanya pugui ser roja, només els queda impedir a qualsevol preu no que un dia pugui trencar-se, sinó que ni tan sols es pugui repensar d'una manera més flexible i més intel·ligent.

 

El «155 permanent» no és altra cosa que un cop d'estat anunciat. La triple dreta, que veu colpisme a tot arreu, és una vegada més la instigadora d'un cop d'estat, d'un «alzamiento» en defensa de la sagrada unitat d'Espanya.

 

Les dretes conjurades i conspiradores volen guanyar una segona guerra civil. Volen una segona derrota de Catalunya, tan humiliant com sigui possible, per guanyar a continuació una segona postguerra. La definitiva. Sobre la terra arrasada aspiren a construir una veritable província catalana, una terra vençuda i assimilada per sempre.

 

El seu ideal és una postguerra que comenci el 2019 i acabi trenta o quaranta anys després.

 

 

No cometran mai més l'error de la transició: donar ales a Catalunya, tot i que retallades, per construir una bonica cleda autonòmica que domestiqués la identitat catalana. Han après la lliçó: a Catalunya, ni aigua. I han aconseguit ja instal·lar aquesta idea en la psicologia profunda de la societat i la política espanyoles. Les esquerres, amb raríssimes excepcions que ja aniran erradicant, han quedat atrapades en aquest marc mental tòxic. Com a molt, aspiren a gestionar amb un limitadíssim accent social el règim borbònic dominat per les finances i l'alt funcionariat, sense trepitjar mai cap ull de poll, sense traspassar cap línia vermella. Allò de «transformar la realitat» ha esdevingut pura retòrica, que inclou la renúncia a imaginar una Espanya negociada i pactada de veritat, sense la pistola damunt la taula.

 

Pedro Sánchez pot ser un parèntesi més o menys amable, per quatre anys, qui sap si una mica més o una mica menys, però l'operació de reconquesta de Catalunya ja està llançada i només pot acabar amb la derrota total d'una de les parts.

 

Volen començar a guanyar el 2019 la guerra que Franco va començar a perdre el 1939 i els anys següents, quan per un excés de magnanimitat va permetre que a Catalunya rebrotessin les primeres males herbes... 

 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?