El greu problema valencià

"O València pren consciència de la seva identitat, cultura, llengua o algú farà que poc a poc aquesta meravellosa terra acabi en la confusió universalitzant dels castellans"

A València tot és peculiar, fins i tot les crisis. Hi ha una consciència crítica tant viva com irònica, que, quan es dispara l'enginy popular, acaba construint el sarcasme tant característic de l'expressionisme fallero. És molt difícil parlar unívocament dels valencians, ja ho deia Azorín que era més propi referir-se a les províncies valencianes que a una concertada unitat en la configuració del pensament i del tarannà comú. Jo mai he acceptat la denominació artificiosa de Comunitat Valenciana que li atorga la Constitució Espanyola i l'Estatut. En tot cas serà una comunitat de "convivència" (Ortega y Gasset diria conllevancia) entre mentalitats marcadament diferenciades de la gent de l'interior i de la costa i en particular del nord al sud. Una gran part del problema rau justament en aquests contrastos de mentalitat i de idiosincràsia. La gent del nord, com deia Joan Fuster dels morellans "catalaneja", la gent del centre és molt festera, marcadament ‘caxonda' i sorneguera. Tenen una certa propensió a la sàtira i el sarcasme, però a l'hora de desfermar la seva temperància interior trenquen els motllos com una mascletà i arriben a la passió que tant bé va reflexar a l'horta valenciana Blasco Ibáñez en la seva novel·lística. Al sud, els alacantins són gent del negoci, de la utilitat i d'un cert pragmatisme profitós. Volen guanyar diners allunyant-se de condicionaments hermètics i a les seves conveniències la normativa de la llei. Tal vegada els dos pols més contradictoris amb aquesta pluralitat els marquen els morellans i els alcoians a tots dos extrems.

Dit això, tot el que està succeint a la Comunitat Valenciana és un veritable despropòsit: grans errors de programació, projectes faraònics insostenibles (Terra Mítica, la Ciutat de les Arts i les Ciències, la ciutat de la imatge, etc), despropòsits sense cap sentit de la realitat econòmica i social com el tristament famós aeroport de Castelló, magnituds inabastables en certs deliris com l'empeny en portar la Formula 1 que ha estat una ruïna, o les fantasies proolímpiques de la mà d'Urdangarín, bestieses immobiliàries de massificació especulativa a la costa tant del nord com del sud, i Manhattans a la vora del Mediterrani a Benidorm. Resultat: desaparició de totes les Caixes d'estalvi Valencianes, ruïna total del sistema financer valencià, enfonsament de bona part de l'estructura econòmica e industrial, immensos dèficits de gestió administrativa, i finalment una crisis política e institucional de incalculable dimensió. Tot això és el que jo qualifico des de fa anys de fallerisme polític; la causa real del desastre valencià. És a dir, construir estructures fantasioses, arterialitzar una potència creativa desbordant, per deixar de consolidar finalment l'obra, remetent-la a l'autodestrucció o l'incendi com les falles. Ho sento en l'ànima, perquè la meva condició de valencià es revela davant d'aquest sobirà desajust de les coses.

Com és possible que la genialitat creativa dels valencians no hagi estat capaç durant tants anys de democràcia de consolidar el propi sistema polític i administratiu? Com és possible que la societat valenciana hagi tolerat als partits polítics aquesta desfermada despesa que ha portat a la ruïna i a la insostenibilitat al propi sistema polític i econòmic valencià? Com és possible que la societat civil no s'hagi revoltat fa molts anys contra una corrupció sistematitzada en les arrels mateixes de la vida pública? A vegades penso que, fora de la indústria del taulellet tant extraordinàriament ben aixecada a la província de Castelló, acabat el negoci de les taronges, no hagi trobat altre camí que la pura especulació immobiliària i la destrucció implacable de la costa valenciana. Confesso que no puc entendre aquesta ceguera. On estava la capacitat crítica de la intel·lectualitat valenciana? On estava la projecció augmentativa dels mitjans de comunicació vers l'evident desastre? On estava la llum per adonar-se de què, enlloc d'allunyar-se dels catalans i de la seva actitud crítica, hagués estat més oportú i rendible l'aliança amb els veïns del nord? Són moltes preguntes que a l'hora de veure el desastre polític valencià un ciutadà de bé s'ha de plantejar amb la necessària fermesa del cirurgià que utilitza el bisturí. Molt difícil em sembla a aquestes altures l'ús d'una política senzillament correctora, i de tot grau impossible, una política de previsió. Ara és l'hora de tocar os en profunditat, sense consideracions secundàries per destravar l'ànima valenciana d'aquest untuós pessimisme que hom descobreix arreu del país tant en l'economia com en la societat.

El denigrant espectacle de l'impotència no pot restar com un mantell per sobre d'una societat valenciana entristida. Fa falta un cop de geni, és imprescindible un home de gran temple que, procedint de la societat civil o de la política, aixequi l'esperit del país com va fer Tarradellas a Catalunya en un moment clau de la Transició. La solució passa per un crit que desperta les consciències, un home que incorpori el geni dels valencians congregant a la unitat de totes les forces polítiques i un constructor pacient del reagrupament de les forces socials i de les energies civils en torn a un nou projecte que faci sortir del pou al poble valencià.

L'esperpèntic cas de la Radio Televisió Valenciana (RTV) em sembla el paradigma gràfic del que estic dient. Cap comunitat a Espanya ha fet tant mal les coses en la composició d'un òrgan de comunicació d'aquesta envergadura com els governs valencians. L'actual escàndol del tancament del canal 9, la desmesurada proporció de les seves dimensions, la capciosa manera del seu desmuntatge, són un exemple del que no s'ha de fer i del que mai tenia que haver succeït. El València Club de Futbol seria l'altre cas paradigmàtic: un gran club històric que es dessagna amb la idiota especulació urbanística dels seus dirigents, que s'arruïna en la construcció d'un megalòman estadi inacabat, que, financerament exhaurit, es veu forçat a desmantellar el seu equip venent a totes les seves figures que, paradoxalment, composaven amb el Barça la Selecció Nacional Espanyola. Ambdós trists paradigmes m'obliguen a una reflexió final: valia la pena obcecar-se en buscar rentes d'utilitat madrilenyes enlloc d'aixecar el clam dels nostres drets d'identitat? Ha servit d'alguna cosa aquell triomfalisme del PP d'Aznar de que la Comunitat Valenciana era el model de bon govern del Partit Popular a Espanya? Si alguns es van obnubilar amb l'esplendor de les aparences enganyoses, que amagaven una real carència de sostenibilitat, que reconsideri les bases del seu anàlisis per aclarir un futur que només serà possible des de les arrels més enrocades de l'ànima valenciana que justament estan a la muntanya i a l'interior i que tal vegada, un cop mes, s'hauran de fer presents a les institucions valencianes. El realisme està barallat amb el fallerisme, i el realisme hauria que buscar-se a l'ombra del nord valencià com tantes vegades ha estat a la nostra història des dels temps del Rei En Jaume. O València pren consciència de la seva identitat, cultura, llengua o algú farà que, poc a poc, aquesta meravellosa terra acabi en la confusió universalitzant dels castellans. Som el que som i, per salvar-nos, no es pot perdre el sentit de la Història.

 
 

Comentaris